2017. XXIVª Setmana de Durant l’Any.

Resultat d'imatges de Parable of the relentless servant. (1620). Domenico Fetti
Domenico Fetti, escoltant al “rei” de l’evangeli de diumenge.

Benvolguts i benvolgudes senyors i senyores lectors i lectores d’aquest meu petit espai virtual de recolliment i expressió que, a l’hora, ha de procurar per les animetes… més que res per la meva, i la dels que es relacionen amb mi fora d’aquest espai. Jatsia en un altre espai virtual i fora de la xarxa que s’està esdevenint en col·laboració amb la meva germana Joanna i la meva cosina MªNeus així com, sempre molt més omnipresent que citada com ha passat darrerament, presència de l’Emília, la veïna de Manresa i aficionada a la Llengua Anglesa i a qui desitjo “una pronta recuperación”.

Aquesta altres espais virtuals per a on es procura des d’aquí per les animetes que s’interrelacionen amb la meva persona; serien els llocs que sovintejo. Per exemple i ara amb el curs acabat de inaugurar, El Campus Virtual de la UOC, en la seva exposició a la bcum i a la mateixa i pròpia Seu de la UOC de Manresa.

Així doncs, procurarem des d’ara mateix, tant la Joanna com jo mateix “infra-” o súper-visant les nostres aportacions a n’ambdós espais, -el de l’entorn del perfil “noucanjosep” i el del Campus Virtual que la influència assincrònica (dilatada, perquè intueixo que no es tractarà ni es tracta de a dues setmanes vista com a mínim aquesta interrelació entre les animetes (vostres i nostres ara que estic llegint a Carles Cardó i la anomenda més… no més recentment sinó més properament, perquè de tot plegat enfa molts d’anys, tant de la publicació de “(…) Història espiritual de les Espanyes” com del VIIIº capítol prohibit per l’autor durant 50 anys i que rep el nom de “El Gran Refús” i, del que miraré de tenir-vos puntualment informats de la seva lectura i del possible trasbalç que suposi, i, que mai serà tant com llegir “L’afer Curilov” de Irène Merinovsky) així com la precarietat impersonal de tracte fan de tot plegat una mena, precisalment de “Diàleg interior” que vist el bienamado Juan Goytisolo i les seves aportacions a Don Julián han motivat, en una mena de Flash-back cinematogràfic, recordar aquell dia que va xerrar el desaparegut, -i precisament també ara deu fer pocs mesos també de la desaparició del seu germà petit Salvador-, de Raïmon Pannikkar a Catalunya ràdio quan va pronunciar aquest títol, que segurament jo vaig anotar malament de “El diàleg Interior. Història espiritual de les espanyes” que aviat us explicaré, está doncs motivada la desavinença per la casualitat que l’autor, Cardó havia estudiat a Roma, estava a l’exili, va tornar a Espanya només a morir i havia defugir proposicions deshonestes si no ho publicava de que tornés a Barcelona com a cardenal; i, fins i tot, un home, de l’embaixada espanyola, es va personar a París, on imprimien el llibre, a comprar-ne tota l’edició que, és clar, en francès duia un altre títol. Heus ací, el títol, la desavinença amb la realitat que m’ha arribat des del 1994.

El 94 és l’any de la publicació del capítol prohibit per l’autor (“El Gran Refús“), però no em sembla que sigui l’any en que R.Pannikkar ho esmentés per la ràdio de Barcelona i des de Tavertet a la unitat mòbil.

Amb aquesta premissa feta, fer esment que de les vostres animetes, senyors i senyores visitants ja us n’encuideu vosaltres i de la meva, a la “vida real” ja procurem tots plegats: jo i els qui tenen cura de mi i així m’ho sembla, i, per ésser sincer; i després de tot aquest esforç aclaridor i introductori haig de manifestar que no recordo l’evangeli d’aquest Diumenge passat, avui divendres 22 de Septembre, diada de sant Maurici i sant patró, juntament amb santa Agnès (ciutadana Romana) i sant Fructuós (primer Bisbe de l’Estat o pennínsula) de la ciutat de Manresa, que celebra, l’últim cap de setmana del mes d’Agost l’aniversari, enguany el 645è, del trasllat dels “cossos sants” des de sant Fruitós a la Basílica de Santa Maria de la Seu.

Així els de sant Fruitós del Bages diuen dels de la capital: “Lladres! Manresans! / Qu’ens heu robat els cossos sants…” A lo que els d’aquí a Manresa, responen: “Santfruitosencs, putiners! / Qu’els teníeu en galliners”

Ja vaig explicar molt més concretament i per les rodalies d’aquesta data del mes d’agost de l’any passat les anotacions mentals que havia pres en anar a missa aquells dies, que aquest any se m’ha passat per un excés de feina o tasques molt feixugues i que han provocat les alteracions de la Baixa que us comentava la setmana passada (us ho deia en el post de Dijous 14/09) i de la que tot just amb aquesta celebració de sant Maurici (soldat romà), després de la de l’apòstol sant Mateu (Leví després) d’ahir, les conseqüències de la commemoració de la qual avui, a les pregàries de la missa n’hem fet ressò: Hem pregat per la ciutat de Manresa, pels seus ciutadans cristians, per l’Església sencera, per tots els desvalguts i per els qui estàvem reunits allà a més dels nostres difunts, familiars i amics. Res dels navegants, potser demà dissabte! (Avui dissabte, que hem revisat el post amb la Joanna i l’hem modificat NO hem pregat pels navegants, però sí per els nostres i personals projectes, així com “per tots aquells qui confien en les nostres pregàries”)

Ja vaig recordant, -i precisament perquè ara que ja ha vingut el record i ja ara comença a esvaïr-se en faré esment-, queda palès, que el tema de l’Evangeli del passat diumenge era el perdó. I ho dic així a “bote pronto”. Podria ara fer un esforç, hehe interessantíssim hehe… per altra banda de com van convergent en la unicitat de l’experiència amb mossèn Amat Berenguer diumenge passat, i passat un quart de nou del dematí però millor consulto i us trameto l’Evangeli i així recordo la seva veu:

Evangeli Mateu 18,21-35
No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».
Imatge relacionada
Pintura de Domenico Fetti

 

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Ara plà. Què més dir,a banda de incorrectament aludir a les “sensacions” que es podrien despendre, i per exemple, de la primera lectura del diumenge XXIV del cicle A. Són a l’abast de tothom. No penso que es tracti d’una “sensació” com podria ser la de veure gossos, mare i fill cardar. Lluny de tot això però, no ens queda més remeïera que la del hatxís a les hòsties que deia en Goytisolo i que ja fa temps que es balla i cada cop amb més i més sornejament i descaradamentació la qual cosa diu molt d’ells, els capellans i per més que sembli que vigilin, de ben segur que només estan pendents del que tan limitadament com siguin un ull i una orella puguin captar en sigui un moment propici per a l’engany, per exemple davant l’autoritat… a qui es manca al respecte i se n’hi insulta la intel·ligència, o, quan això es defuig aquesta intel·ligència (deeee l’autoritaaaaat, intel·ligència de l’autoritat), es trepitja la presència primer del santíssim, que és obert, i segonament del… diré populatxo, que, en principi es guardarà prou de dir-hi poca cosa més que: … un entre que “aquí os quedáis” …un “sina-pico dòlars!” o un assoliment francament de digna grandesa de les obres del senyor per extensió a la seva (voluntat) i aptituds en consideració al celebrant que tant dignament representa l’Ell davant de els afamats feligresos, que descaradament, som nosaltres!

Resultat d'imatges de The alcoholic priest

Tot això que us dic portarà cua, perquè a partir d’ara ni els capellans baixets podran dir missa a Marc i Pau Gasol, o a Carles Ruf com tampoc s’autoritzarà que es facin entre que “peanas” i pedestals en pro de una capacitat de visió de qui no s’agenolla (o més ben dit de qui sí que ho fàciga)… de veure el capellà, el ministre de Déu a la Terra entre que fent aquestes coses, entre que aguantant el tipus abans del fatal consum. Pensem’hi tots.

 

 

Anuncis

2017. XXIIIª Setmana de Durant l’any (El sant Pare Francesc ha tornat de Colòmbia)

Hola què tal? Veiem l’evangeli del passat Diumenge dia 10 de Setembre i previ com us comentaré més endavant -si sé com fer-ho- la lectura de la Diada i Laodicea com a territori de l’antiguitat i no “a Space Odity” de Ziggy Stardust (David bowie) o la potser més universalment coneguda (2001: Una Odisea del Espacio).

Lectura primera Ez 33,7-9
Si no adverteixes el pecador, jo et faré responsable de la seva sang
Lectura de la profecia d’Ezequiel
El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida».
Evangeli Mt 18,15-20
Si fa cas de tu, t’hauràs guanyat el teu germà
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells».

 

Hola què tal? Diré que ara no estic gaire tranquil. Estic de baixa per “Quadre d’ansietat Generalitzada” i no em correspon, si més no ara, d’entrar en explicacions filosòfiques de l’estil de la lectura que, per cert la Neus ha aparcat! del llibre de Gabriel sobres allò del Cel i de la terra i del que hi lliguem i amb qui i per quant de temps o per a l’eternitat… per exemple una eternitat que ha de contenir una infinitat de percepcions, de les diferentes persones que han sentit a dir d’aquests lligams i del que els toca (la part que els toqui del lligam) i la que ens interessa i embogeix: La nostra pròpia davant Déu (i els sants).

No cal dir doncs que o no m’hi he capficat prou o jo m’esperava un altre cel diferent del que els romans van deixar a banda del tabac de Latakia (Laodicea) i el que ha d’anar aflorant sempre que aquestos llavis saciats del bo i millor… no ho vegin (“Però els teus ulls no ho veuran”)

 

2017.Diumenge de la XXIIª Setmana de durant l’any. Quina set més puta?

Això és el que acostumava a dir en Marcel. És recordat per nosaltres, la Joanna i jo per només Marcel. És ben cert que ens havia dir que es deia Mas Oriol, com també és ben cert que coneixíem el seu germà en Pere i el tristament desaparegut ara deu fer set o sis anys Lluís. Amb en Lluís havien coincidit a la UVic. En Lluís va morir en un accident de cotxe. En Marcel celebrava el sant el setzè dia de Gener.

Eren comunes les preocupacions de en Marcel i fins i tot de’n Josep Maria Vila Montanyà, parent nostro per la banda de l’ex alcalde de Vic Ramon Montanyà i Salvans, és clar, les preocupacions que derivaven entre que del témple(sobrietat) davant els excessos en la beguda, ara fa gairebé trenta anys, del desaparegut Josep. També del temple i de Ca seu derivaven d’altres preocupacions molt més doncs casolanes: Que si “això no ho deia”, que si “beu massa” i que si, doncs, quan es van resoldre alguns problemes, i, segurament no eren ells dos conscients, en Marcel i en Josep maria que se n’havien creat d’altres més relacionats amb els hàbits i les esperances, també perquè no dir-ho: en Marcel volia a na la nostra cosina Neus per xicota i la Neus esperava que en Josep, en pau descansi es deixés de voler estudiar i anar a viure a Barcelona perquè li fes costat a l’empresa de l’avi (un altre dels pocs puestos on la volien).

En Josep Maria, en canvi, apostava seriosament per un canvi d’actitud en el cap de setmana, d’actitud i doncs d’una certa validesa en la persona de’n Josep, més que res perquè li debia mil peles que en Josep li va dir que li tornaria… bé va ser en Josep Maria que li va dir allà a la plaça, a l’Esquitx que ja sabia que en Josep “aniria, de gran, a treballar a Barcelona i li pagaria”.

Tot plegat un bon drama si no fossi perquè en Josep …entre que tenia els ulls verds …entre que era moro i també, entre que no tenia “dos dedos de frente” doncs que no s’hi va perdre res, com la seva mort per glaucoma no va reportar cap altre benefici a l’existència d’aquestos dos pipiolos i pipiola que el que varen compartir amb ell de joventut que el de la seva enriquidora, per absorvent com una esponja, companyonia.

Enllaçant tot això que us comentem amb l’experiència del reconsagrat Jeremies, “El hombre que se fue a vivir a las montañas” (tot i que aquell era en “Jeremiah Johnson” i la pel·lícula de Robert redford que feien, també per aquelles dates que us comento (fa trenta anys) feien, deia comunament a La 2… en Jeremies: Tenia una set molt puta?

És un dubte trascendent que només un home de bé i de dret ens ha sabria dir, per exemple el mateix Josep quan ja era advocat i una mica més gran. De tota manera, entre que la prostitució, diuen, és “el oficio más viejo del mundo”, a banda dels de caçador i recolector, però això és discutible, perquè veiem-ho si Déu va crear la dona d’una costella d’Adam tot i que Adam que es mirava flors i no menjava pomes, era fet a imatge i semblança de Déu nostro Senyor i per tant potser, però potser només, tant o més guapo que Ell. I, Déu era molt més potent, llavors Eva ¿es prostituí deixant de banda qualsevol anhel que se sentiria natural (de Derecho Natural com a assignatura troncal) en una persona que voldria gaudir del bo i millor (saciat del bo i millor/ us lloaré amb goig als llavis) abandonant-se a les mans d’Adam? I, el que fora més greu ¿Se’n va penedir i optava a una Revolució empesa per la serp? Déu doncs és tan gran que no es pot mesurar. per exemple no es pot tampoc comparar a les forces de la Serp (El Maligne) i tot el conjunt d’anhels “Naturals” que li siguin pròpies a una dóna estreta de la costella de l’home fet a imatge i semblança del Senyor i per més que sigui un badoc, que potser encara no se sabia trobar els fruits a escollir per menjar (o se’ls triava massa que badar també distreu) com per exemple se saciaven del bo i millor… doncs ara que hi penso, hi ha hagut moltes oportunitats i èpoques de progrés que haurien de fer de l’excel·lència en els aliments certament, també, un perill (i més que no pas ara)

Sembla… que deia en Josep Maria sovint, tot i que ell no havia anat a classe de’n Pere Croses de Manlleu, però estava actualitzat, perquè anava a l’Escola Vedruna de Tona, “les monges”, i es podria suposar que aquest latiguillo de  “Sembla que és evident” (a lo que, i perdoneu l’incís, responíem amb en marcel (o tots moros o tots Vila) ai! no… responíem “Paresse ser”) i això del “ÉS EVIDENT” fossi introduit a l’escola privada, al col·legi de’n Josep, on anava, el també reconsagrat, Josep i des de les més… ni més altes ni més baixes… planes majors de la joventut no tant impròpiament “de la comarca” i del “mundillo” que diu la Emília, la nostra veïna de Manresa i autora per exemple, en anglès del post de l’Escalfapanxes, i tot i que la seva família és de Vallarcas -(i no Vallcarca) o La Seu de Urgell- (llegiu el post (The chimney one of the bigger gifters in times isn’t it?) ).

Sembla que és evident que considerar la “puteria” com un mal menor davant la manca de virtut (i mercè)… vull dir que no sembla… (ara pensava: “No Paresse…”) recriminable ni denunciable, malgrat així es faci sovint a les més tendres edats i persones i de les que Markus Gabriel parla com a pròpies dels humans -i doncs dispars de les mascotes- actituds de joves davant el altruisme i l’egoïsme a la pubertat.

Ara que la Joanna parlava del substrat íber podríem -esmentar només-, Puer-pueri (=nen) com a substantiu de no recordo ara cap declinació, ni tan sols la primera de Rosa-rosae que en llatí, la llengua pròpia dels Romans vol dir alguna cosa semblant, i masculina… masculina-no diré-que-m’és-més-propi però sí que indefectiblement per a l’opció -que avui en dia es pot triar-, que m’és més propera.

Dir doncs i abans que s’hi afanyi la cosina Neus que el primer que s’ha llegit el llibre de Markus Gabriel a la família i abans que la Cerdans de la biblioteca fins i tot he estat jo! i no ella, i a ella li ha arribat després. El llibre de M.Gabriel: “Yo no soy mi cerebro” atina en moltes cosetes que em serien ara sí, propies com la infinitesa de les estrelles com ara en aquell post nostro -de ((“Relat no premiat enlloc”) amb una foto de sant agustí de Hipona i no de Hitita

sant Agustí de Hippona s.V després de Crist

 

huahua)- o les explicacions que podem donar sobre el nostre anar pensant (i anar-ho explicant) en aquell taller de déu Pare on donava cops de mall i de l’atrapa’l si pots a tot el que sovint us esmento vull arribar entre que penso i teclejo i teclejo i penso. Gabriel, també, i seré franc, també diu coses interessants: Com la que de en una mascota no podem dir que és púber, o que té (o passa) la pubertat, per més que al cosí Josep se li posés al davant “la Nina” aquella gata parda amb els ulls de color verd, que es va trobar pel carrer amb els nens internats del col·legi privat i que va adoptar, sense saber ben bé cap dels dos què passava, deia que era més propi dels humans, segons Gabriel una mena, ara no ho recordo, però una mena de pèrdua de innocència en el pas de nen i mascota a persona que sap que el que arriba a casa i “se li ha de moure la cua” és també un fet “egoísta de classe… d’estament social de les mascotes” i jo que doncs l’espero, també.

Passem a l’Evangeli de Diumenge XXIIè:

Evangeli Mt 16,21-27
Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».

2017.XXIª Setmana de Durant l’Any

Si el passat dilluns 21 d’Agost no formava part de les meves tasques i va ésser durant els dies següents d’aquella XXª setmana que em vaig expressar al fraypericoysuborricoblog.wordpress.com i ho podeu llegir a (Els posts de la Neus) així com em sembla que vaig estar revisant, i per dues vegades el post anterior en aquest mateix blog de noucanjosep.wordpress.com -i llegiu la versió final (aquí)– ha arribat el moment precís d’establir una relació entre l’abans i el després de… fins i tot de l’atemptat a La Rambla (o a Les Rambles que no sé encara quantes d’elles en va afectar).

Recordo haver experimentat, i perdoneu- una certa revelació en una missa en castellà donada al convent de les HJC per part d’un mossèn que jo em penso que és valencià, i el posat li escau, però, i ja fa dies que això passa, no puc revisar ni he aconseguit avui de trobar, tampoc hem pregat per els navegants avui dissabte, doncs que no sé llegir l’Evangeli al qual va aportar una llum nova aquest mossèn que no xerra català i per al que després de la lectura del d’avui, sincerament m’esperava una explicació que s’ha pogut donar, és cert! -i malgrat que una mica difuminada potser per l’espai temps- al altre convent, el de les Capuxines entre que amb la llengua que em seria pròpia, si mai esbrinem si jo soc catalana, o si era l’Evangeli de Mateu 20, 1-16. la vinya i l’amo que paga un jornal concret (la Salvació de l’ànima i la Vida Eterna per el cas revel·lat) tant als que hi són des del principi de la “Jornada” com per als que arribin al capvespre. Això era el Dimecres 23 Dia de Santa Rosa de Lima.

A partir d’aquí hi haurà qui fins i tot suposarà que escoltar i seguir missa en castellà, que per a concrecions en aquesta mena de casos els catalans d’aquesta concreta experiència en sabem un futimer, o potser en una altra llengua ens resultaria… va sí seré dolent i ho posaré ens resultarà menys: doncs entre que col·loquial, casolà, familiar… d’estar per casa! Opino finalment que fins i tot menys visceral i per tant doncs entre que il·luminador i revelador per experimentar-se, no diré ara que des de una vessat etnocentrista que no és la pròpia de Europa, com seria la industrialització i el fals, però asserverat en les nostres ments, concepte de que “aquí anem…” o hem acabat anant “a hores!“. Potser per això es feia menys comprensible, i, donat el paperàs que hi estic atorgant, de més bon explicar.

Això era encara la setmana passada, i va esdevenir-se el dia 30, Dijous aquest vol, i ara dia de sant Fèlix (diada castellera on les hi hàgiga a Tarragona) en que ens va dir un altre mossèn se celebrava abans el dia de santa Rosa i per al que tenim el següent evangeli:

Dijous 30 Agost, Dijous de la XXIª setmana, Cicle A any Ier
Lectura primera 1Te 2,9-13
Treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la Bona Nova de Déu
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Ja recordeu, germans, com era el nostre esforç i el nostre cansament: per no ser una càrrega a ningú, treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la Bona Nova de Déu. Déu és testimoni i vosaltres també, que la nostra conducta amb els qui van creure va ser sempre bona i justa, i no va donar a ningú cap motiu de queixa: ja sabeu com us animàvem i us confortàvem a viure d’una manera digna de Déu, que us crida al seu Regne i a la seva glòria. I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu, recordant que, quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l’acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d’homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els que heu cregut.
Salm responsorial 138,7-8.9-10.11-12ab (R.: 1)
On aniria que el vostre esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant vostre?
Si pujava dalt del cel, vós hi sou,
si m’ajeia als inferns, us hi trobo.
R. Heu penetrat els meus secrets,
Senyor, i em coneixeu.
Provaré de prendre les ales de l’aurora
per anar a viure a l’altre extrem del mar?
També allà m’hi portarien les mans vostres,
també allà m’hi vindrien a buscar. R.
Diré, doncs: Que m’amaguin les tenebres
i tingui per llum la negra nit?
Però per a vós no són fosques les tenebres,
la nit us és tan clara com el dia. R.
Al·leluia 1Jo 2,5
Els qui fan cas de la paraula de Jesucrist
han arribat de debò a estimar Déu perfectament.
Evangeli Mt 23,27-32
Sou fills dels qui van matar els profetes
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, sou com els sepulcres emblanquinats, que de fora fan bonic, però per dintre són plens d’ossos i de brutícia. Igualment vosaltres, vistos de fora, sembleu gent de bé, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part en la mort dels profetes. Dient això, reconeixeu que sou fills dels que els van matar. Au, doncs, acabeu vosaltres d’omplir la mesura!»
Però per a aquest diumenge anterior al que us he aportat teníem el següent, d’Evangeli que tot seguit us comentaré:
Evangeli Mt 16,13-20
Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.
Resultado de imagen de The Keys of Heaven

2017. XXª. No forma part de les meves tasques…

Resultat d'imatges de sant Jacintdeia que no forma part de les meves tasques… Hi ha moltes i moltes coses que no haig de saber explicar. Ni tant sols intentar-ho (d’explicar). Molt probablement sant Jacint de Cracòvia, fill de uns comptes polonesos, no formava part de cap poble eslau i per tant no era sant de devoció del mossèn que va oficiar la missa el dia de l’atemptat, com segurament tampoc debia de voler fer-nos pensar en el recentment accidentat germà de mossèn Josep Capdevila, -del convent-, que encara que: s’està en aquest món; ha passat a molta millor vida.

Ara, tot i les desaparicions de material a l’esglesia del Santuari de Juncadella, que deu fer vuit mesos vaig llegir al ¿Diari? Regió7, tot i que no s’han especificat, i ara que us ho volia complementar, no sé on trobar, perquè, no-avui, com sí-dissabte passat, hem pregat pels mariners (i navegants) a l’església. Ha passat, us deia, que, com qui no vol la cosa, i al més pur estil del futbolista, i entrenador (o tècnic) Josep Guardiola, l’altre Josep –i que no soc jo-, Josep Capdevila… anàvem a dir amb el camarer aquell dia que hi vàrem anar a esmorzar amb els del Club Social de l’Espai Mosaic a fer una activitat de caminada, fins al Santuari, doncs anàvem a dir que el mossèn (Josep capdevila està a les a-que-balles(?).

La visita al santuari, doncs, tot i consumir la colla que érem unes galtes a la brasa i fer “despesa” aquell dissabte al dematí de Juliol; és impossible. Els dies que precisament no hi sigui el Mossèn, que se’n cuida! no es pot visitar l’iclesia; com fins ara, i fins fa aquests vuit mesos que us deia, havia aparegut informació, -ara confidecial- al ¿diari? Regió7.

Com deia aquell “més es va perdre a la Guerra!” i, segurament ni saben que hi havia allà al costat del Restaurant “Masia de Joncadella” que ara, o fa vuit mesos, que falti. Per a més INRI, era el mateix dia Dijous al dematí, bé al dematí, cap allà a les dotze que mossèn djavier Estopà va: …entre que manifestar … entre que expressar-se, dient que “marxaven de La Seu” i que “Això no era cert!” en referència a la notícia apareguda molt més recentment, juntament amb la notificació del canvi de rector el mossèn de Ruanda Jean Hakolimana, i doncs, vicari a les parròquies que gestionaven els “Fills de Déu a Manresa” entre els que no sé si cal comptar l’¿ex?-arxipreste mossèn Juan Antoni Castillo. Mossèn djavier va puntualitzar, poquetes hores abans de l’atemptat a Les Ramblas de Barcelona, quan va llençar uns papers i un tadjé (maletí) per dir-ho d’una manera que el que no era cert era que no tingués una altra destinació, i, per ells fan.

El cert és que fins i tot en període de inmaniobrables vacances el full fins i tot presenta aquest diumenge després del Dijous 17/08/17 i dia de sant Jacint (jacek en polonès) a la portada, una missa internacional a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, que pel que es veu deu ser com un “pa amb tomàquet”, on mossèns acreditats poden cooficiar la missa internacional a la basílica que permet la entrada gratuita (i de franc) a la recentment inaugurada nau central, amb una imatge, -el full-, del recinte ple de persones assegudes que curiosament han de goitar-se qui presideix a través de pantalles de vídeo, perquè ara que m’ho miro; i, per blanques que siguin; hi ha una sèrie de columnes gruixudíssimes que impedeixen entre que la perspectiva, entre que uns molt mal arrenglerats bans i poc operatius (amb reclinatori, i, massa separats) deixa fora de l’accés visual a simple vista a l’oficiant. Fins i tot amb prismàtics.

Aquest passat diumenge, ahir dia vint, i XXª Setmana era sant Samuel. Avui, un sant que era pagès i Papa. Pius Xè. I, lluny de fer com Francisco de Goya, Saturno devorando a su hijo (1819-1823).jpgNeptú i devorar els seus fills, sant Pius Xè, -el sant d’avui Dilluns- va morir, es veu, i a major honorabilitat dels pobles eslaus (i ho dic per Jacek), diu el mossèn que no va voler celebrar el sant (jacint, el dia de l’atemptat) va morir, sant Pius desè, de tristesa al cap de deu dies de començar la Primera Guerra mundial (i d’això, percatem-nos ara farà cent anys) dient “són els meus fills que es maten entre ells”. Jo havia sentit a dir altres coses, potser de la Segona, de Guerra Mundial. Coses com ara “Repartiéndose el Mundo/ en torno a tu mesa Señor/ Así son los hijos… / de tu Iglesia!”

Estava ara pensat que no hi hagués un Saturno; (i no un Neptú), que devorés també els seus fills, al Renaixement Italià, -perquè: jo ho recordo d’una altra manera, i sincerament no m’impresiona com quan tenia setze anyets i vaig veure el quadre aquest que penjo,

Resultado de imagen de Neptuno Dios del Mar devorando a sus hijos
Saturno, -i no Neptú-, devorant els seus fills, vistos per Goya i per Rubbens

i també en un Informe Semanal (d’aquells cíclics)-.Es per tot això que ¡Gran mal! penso ara en Dalí i la frase que li vaig transmetre al meu pare mentre sopàvem, abans del 1995 de “això sí que és art”. El meu pare, gran admirador de l’expressivitat de dalí en la pintura, suposo que sobretot perquè dalí novolia dir res, era nihilista doncs, va espetar, per sort per ell en veu alta i abans de traspassar… (trapassar an Figo, sí!) va dir “Jo de’n Dalí ja no em crec res”. Llavors el meu pare ja havia vist Cunillera (i el palau de Mira!vent)

Anem però a l’evangeli d’aquest diumenge de la XXena setmana:

Evangeli Mathew 15,21-28
Dona, quina fe que tens!
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.
Tampoc seria digne de l’ocasió implicar, oportunament, a l’estil de un Suárez (el jugador del Barça en actiu) de “xupar porta” i passar cap a més alts estaments que el que fossin dignes de fer-ho prou irresponsablement, com a la Manresana amb portes tancades de bat a bat i les campanes plenes de cava i no renunciant al pecat que per antiquada contemplació ens desviï, obrera i fraternalment, del nostre ferm propòsit que seria fugir-ne i no establir precedents de felacions entre menmbres d’una mateixa familia per poques “pasaditas” que diria el tiet de’n Torrente ens fessin falta (i cada cop més sovint) i tot això tot i que despatxar vulgui dir una altra cosa.

Diumenge que ve, dia 13 d’Agost, és sant Ponç!

Per cert, tant i tant relacionat amb les meves primeres vivències… dooooncs entre que literàries; entre que fonètiques i de “disappointment” o dispersió de dades que fan tant (i tant, també) recessàries aquestes “rectes de regressió” a una síntesi-reflexió per a la que acostumem, uns més i altres menys a esforçar-nos-hi per tal de fer sintètics (sempre que sintètic vulgui dir: tant profitós, com fins i tot poc reciclable) de manera que “es pugui barrejar” amb el que es va devenint i mai ja a n’aquestes alçades de la nostra vida (i cultura (catalana)) mi, deia, postulant.

Podria ara copiar-vos i enganxar un d’aquests meus relats (molt més gràfics q’ara, uns anys enrere) que més cap enquí vaig anomenar “la broma dels cognoms”. Val a dir que en aquest sentit qui encetà l’observació va ésser un detall comentat per la meva mare quan estava bé i encara a voltes ens explicava el que s’escoltava per la ràdio, que segurament la va fer perdre tant i tant de valor cognitiu, i no entrarem ara en detalls que ja som prous i forces els que no l’escoltem mai si xerren (a la ràdio).

Va dir que parlaven… va dir la meva mare, que parlaven a la ràdio de “La Caixa”. Gran mal. També va dir la meva mare que xerraven d’una mena de redistribució, entre que salarial; entre que de jerarquia dins aquesta gran empresa i que es proposaven l’un a l’altre que “els ponts sempre han anat per sobre els rius”. Un altre gran mal des de els aqüeductes romans, però, simplifiquem: El detall que a la meva mare li fera un tanta gràcia que recordés de comentar i que ens entenguéssim, amb ella, tant de qualsevol manera que per dinar teníem poca estona i tothom volia enllestir per mirar de fer la migdiada fins a l’hora dels esports a la TV, i tot i que no eren de les millors temporades del Barça, però és ben cert que ja havia guanyat la Copa d’Europa a Wembley (Iª, any 1992) em fa fer pensar i el que és més important, imaginar que allà on hagués poguit anar ella a apendre, o durant el tornar a néixer en ple franquisme i després de una gran foscor, hagués entès, ella que els cognom “tenen una correlació del forces” (segons el que ens dibuixen els seus noms) Per exemple lo dels ponts i els rius.

També podria ser que algú hagués telefonat des de la feina a casa a mig dematí per veure què hi havia per dinar i hagués comentat alguna d’aquelles coses tant viscerals que només els … alguns curtits hem après a desdenyar de les nostres preocupacions (burgeses! potser) a l’hora de continuar treballant i que fos ja anunciada la nit anterior mentre els treballadors d’aquella casa on es veia TV3 i s’escoltava Catalunya Ràdio, més que res perquè tal i com la meva cosina ensenyava els seus vells tiets a jugar a La Canasta i de tant en tant els colava també jugades màgiques com la Canasta Bruta Oculta, que no és permesa, precisament per a estar ben informada de tot lo que no s’ha de fer, ella que havia nascut amb ràdio quatre, els entabanés fins a la mort i més… i més…

Doncs el cognom “ponts” que en realitat prové d’aquest senyor de qui en celebraran el sant que per mi és diumenge XIXè de Durant l’any té diverses escriptures com son Ponç, Pons, Ponce i suposo que el mateix Ponts. No va ser fins que vaig tenir un professor d’hIstòria Econòmica i mundial i que vaig veure, i poder connectar, el que jo feia, força anys més tard, diguem a mig camí, entre lo de La Caixa i ara el que jo estudiava a la Universitat, i el que mai haguera pogut impresionar mon pare, com era un llibre de la Hª del Club Tennis Vic que havia escrit aquest mateix professor i “historiador”.

Un altre dia, per aquells volts del mig camí que us deia, jo mateix vaig poder sentir al capvespre i per la mateixa Catalunya Ràdio a l’estiu que ” …a Menorca, qui no té es llinatge Ponç, és que no és ningú“. I em va cardar gràcia. Però no va ser fins que psicòticament o potser de manera alliberadora, em vaig posar a explicar-ho teclejant a l’ordinador i a “el Sujeto Elíptico” que m’explicarien al Edifici Josep Carner del carrer Aribau, que no vaig aconseguir de proposar la següent frase:

“Si a Menorca qui no té es llinatge Pos, és que no és ningú: Vol dir que n’hi ha molts, i per tant o hi ha molts desnivells o els rius són molt caudalosos” i fins i tot vaig poder dir després de sí haver-hi estat mai a Mallorca, que “no com a Mallorca on més aviat hi ha torres eòliques per treure aigua, del subsòl”.

Sempre m’ha preocupat -i distret-, la illa de Menorca. Perquè havia estat sota domini anglès i tal, com havia pogut llegir a col·legi, i més tard perquè era allà on fabricaven l’Absenta, un licor que tenia més de narcòtic que d’alcohòlic.

Encara i mal que em pesi a hores d’ara, i sobretot des que vaig tenir un malhumorat doctor i “metge psiquiatre” que se’n va arribar a dir de Pons i des de llavors que la ballo amb 125mg (tres punxades cada catorze dies) amb les enfermeres i els pallassos de altres metges que li fan de comparsa (com el Giménez-Salinas), hi vaig donar encara un altre quart de volta a lo dels Pons, proposant que fossi perquè havien parit sota d’un pont que els deien Ponts (o Campanà, com en aquella pel·lícula del Jean Renó on se’l veu força alt), i, encara mirant d’arreglar-ho, que tot son interpretacions vaig proposar que el marit i els fills grans de Can Pons eren pescadors, que coneixien les corrents marines i fluvials i anaven a pescar els peixets que havien passat deixant-se anar per sota dels determinats ponts de manera que en transformar la matèria del part (restes i bosses marsupials) poguessin així retornar les forces a les mares paridores, que abans no hi havia ni Redoxon ni Epiretal.

Fins i tot em proposava el meu propi cognom, que segons una casa de Manresa, on ara m’estic, volia dir Salvans= Fill del Bosc ( d’aquí lo de Pons= Fill de cap allà al pont) de manera que tant bonament com soc capaç d’oferir el meu treball, doncs entre que a la societat, entre que… a La Caixa també i entre que a la santíssima memòria dels avantpassats d’aquell esmerçat pel que li convé, metge Dr Pons de psiquiatria, i com es pot observar tant comprensiu amb… diré “la dejadez” -ara que també en tinc una per explicar de Fiscals, però serà un altre dia- doncs això, que al gimnàs no hi va el doctor Pon(s) però és prou malèvol per condemnar a mort a qui se’n foti de que la seva mare el parís a ell i per extensió a tantes i tantes generacions de Pon(s) a llà tan a prop de la cada més cop minsa aigua i peixets. Que a tothom li carda gràcia el que li carda gràcia i de l’ase dels cops se n’han vessat, com bosses marsupials de Pon(s) que em la SS. paguen els estudis del Doctor psiquiatre, rius de tinta. Tot diu molt sobre la possibilitat d’alliberament mental que em gosi jo posar a oferir, i de franc! a n’aquesta vostra terra del Salnitre.

Resultat d'imatges de Els ponç van per sobre els rius Imatges

Ara estic tant cansat que vaig a fumar per ofegar-me una mica i veure si em trec la tonteria aquesta a la que la SS dels Pon(s) que son més que naltros, ens convida a raó de 350€ per tres indiccions, cada catorze dies. Consulti-ho al regió set

6 d’Agost, Sant Salvador! Diumenge XVIIIª. 2017.

06/08/2017

TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR

Festa

Lectura primera Dn 7,9-10.13-14
El seu vestit era blanc com la neu
Lectura de la profecia de Daniel
Tot mirant la visió, vaig veure que posaven uns trons, i un Vell venerable s’hi assegué. El seu vestit era blanc com la neu i els seus cabells, com la llana blanquejada. El tron on seia era de flames i les rodes de la seva carrossa eren de foc ardent. Davant d’ell naixia i corria un riu de foc. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal s’assegué i foren oberts els llibres. Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al Vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
Salm responsorial 96,1-2.5-6.9 (R.: 1a i 9a)
El Senyor és rei. La terra ho celebra,
se n’alegren totes les illes.
Foscor i nuvolades vetllen entorn d’ell,
justícia i raó sostenen el seu tron.
R. El Senyor és rei, l’Altíssim sobre la terra.
Es fonen com cera les muntanyes
davant del Senyor de tota la terra.
El cel proclama la seva justícia,
i tots els pobles contemplen la seva glòria. R.
Perquè vós sou el Senyor,
l’Altíssim sobre tota la terra,
i excels per damunt de tots els déus. R.
Lectura segona 2Pe 1,16-19
Aquesta veu del cel, nosaltres la vam sentir
Lectura de la segona carta de sant Pere

Estimats, tot el que us vam fer saber del poder i de la vinguda gloriosa de Jesucrist, el nostre Senyor, no era tret de faules hàbilment teixides. Nosaltres mateixos vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé de Déu Pare honor i glòria, i una veu que venia de la glòria majestuosa de Déu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut». Aquesta veu del cel, nosaltres la vam sentir quan érem amb ell a la muntanya santa. Això ens ha confirmat les paraules dels profetes, i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc, mentre espereu que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó dels vostres cors.

Al·leluia Mt 17,5c
Aquest és el meu Fill, el meu estimat,
en qui m’he complagut;
escolteu-lo.

Evangeli Mt 17,1-9
La seva cara es tornà resplendent com el sol
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

__________________________IIª PART___________________________________________________

Lectures del diumenge XVIII DURANT L’ANY – CICLE A

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,1-3)

Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.

»Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David.»

Salm responsorial [144,8-9.15-16.17-18 (R.: 15)]

El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.

R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor,
ens sacieu de bon grat.

Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l’aliment.
Tan bon punt obriu la mà,
sacieu de bon grat tots els vivents. R.

Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,35.37-39)

Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,13-21)

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar.» Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.» Jesús respongué: «Porteu-me’ls.» Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.