2017. Diumenge de la XVIª setmana… i Déu separarà el dia del Judici el jull del blat

Resultado de imagen de jull imatges

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»

[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

»Qui tingui orelles, que ho senti.»]

2017. Diumenge de la XVª setmana

Veiem, aquest vol, primer l’Evangeli del diumenge corresponent a n’aquesta encara XVª setmana de durant l’any; i de la que se n’ha parlat llargament i extensament als mitjans que, com a la MªNeus, li son entre que propis, -que diria en Josep- entre que de les seves capacitats que defineix ella mateixa:

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.»

[Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

»Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

»La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

»La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.

»La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]

 

2017. Diumenge de la XIVª setmana.

Recordo ara abans de començar aquest post que el mossèn, mossèn J.M Agustí a la Parròquia de Crist Reï, va dir a quarts de nou que havíem de contemplar l’Exangeli d’aquesta setmana com ho fa Jesús. És a dir, comfortant-nos de que els qui treballen durament (que diu “el nou rector de La Seu” mossèn Jean Hakolimana al seu comentari en el Full Diocesà) que traduït a l’espanyol seria “Veniu a mi els que esteu cansats i afeixugats, perquè jo us faré reposar“. Doncs comfortar-nos deia que aquests qui ho fan, ho entenen.

Fins i tot, ho entenen més bé que tots aquells que suposades eminències socials i de més triomfada econòmica a la vida (la seva) els fa tard o d’hora caure en els despropòsits i perills del poder, el diner i el plaer; tant i tant comunament reinants en totes les bill-boards i rànkings de diferents coses per fer, precisament a la vida.

Val a dir que parlo de perills del diner, el plaer i el poder, perquè fins i tot el més pintat i en aquest cas  )és de suposar que ) culturitzat, com Manuel de Pedrolo diu en el seu llibre “Mecanoscrit del segon orígen“, segurament, en l’edició de que jo gaudeixo, una mica antiga i potser abans d’una revisió final, com era el cas de l’obra de Goytisolo que hem estat compartint amb la Joanna i que si bé l’obra referida ara, “En los reinos taifas” era de 1.963 es trobava en l’edició de què gaudíem, a l’any 1.999.

Així doncs (que ho ignoro) suposaré una revisió en el sentit que tot seguit us diré de de Pedrolo eixugant el mullader que suposen apreciacions del caire enamoradís i encisador de presentar una visita destructiva d’éssers, en principi d’un altre planeta (o época) que faci encomiable la possibilitat entre que de gaudir dels vaixells dels altres, per més que aprenguem a reparar-los i mantenir-los a punt (i més encara si això es produeix, aquest coneixement i domini de la tècnica, només amb la incorrupta lectura de un llibre de mecànica.

ës doncs el plantejament de Alba, com la marededdéu a qui està dedicada la Basílica de la Seu, i, és una imatge seva de la marededéu de l’Alba qui presideix la nau principal, i prou moderna perquè em sembla que va ser al 92 que la van cremar una colla de “gamberros”; i l’ALba del llibre que acabarà com diu de Pedrolo “prenyada” poc després; doncs poc després d’apreciar que si no s’haguera produit la fi del Món, no hauria estat mai a Capri, perquè segurament el seu enamorat hauria estat un assalariat tota la vida. I se suposa que malgrat, bé, segurament ha estat una nena de només tres o quatre anys més que el jove futurible fabricaire o assalariat qui segurament li ha ensenyat a llegir tant i tant bé un llibre de mecànica que fins i tot se n’en surti amb un tractor i un vaixell… i potser precisament per tractar-se d’aquesta mena de vehicles; ,que ja m’agradaria veure-hi un mecànic professional amb un TDI-, doncs ara no ens posem tots a elucubrar sobre una sèrie de consideracions (que diria Mn Josep Capdevila… que encara diu missa a Juncadella) de resultat “vaig a ésser una bona persona per veure si ve Jesús o un seu arcàngel amb una nau i mata tot el món ipodré anar a Capri i encara que només es tinguin uns gens aprensius setze o dotze anys.

Així doncs entendre que qui s’ha guanyat el pa amb el suor del seu front ñes mereixedor del descans diari  “al regazo” de Jesús i la Pau, no ens ha de fer perdre el Nord i fer-ho… ni entre que només per a descansar-hi, i gairebé cada dia -en aquest regazo-, ni per fer-ho només perquè no tenim alternativa a gaudir d’un pa suant. “Ora et labora” (Prega i treballa) deien els monjos franciscans.

Cal doncs un esforç, no tant de ésser un bon administrador, com crec recordar ja m’hi he pronunciat algun cop… i no fa gaire… i en aquest mateix espai, com d’eludir la competició amb un altre equip d’un planeta )dic ja un planeta perquè els països semblen abastables en poques hores, i, per tant, si merem als ulls de Jesús no fórem germans en competir; com de recerca de fonaments no tant , i precisament tant “teològics” del nostre tarannà diari.

Per exemple, no ésser digne, ni del pa, ni de servir-lo a la Seva Presència faria dels químics o dels alquimistes, com molts teòrics hi imputen… teòrics de la Història i la seva seriositat; en faria una mena d’arquers, als ulls de Michael Crichton, i tot un seguit de despropòsits i ridiculeses que lluny d’espantar i fer desagoserar en el tracte amb el medi(la Hª) potser molt menos postulatiu que no pas ilusori i de jovial suposició. Ho dic perquè ja comentàvem que Ismael va ser un gran arquer, coneixem la foça em sembla que va ser Hércules qui va aconseguir tensar l’arc (i pensem-hi si mantenim l’arc tensat nit i dia deixarà de tenir tota la força) i en crichton ens parlava de revolució bèl·lica a mitjans de l’edat mitjana, precisament, en unes consideracions aplaudides i acceptades comunament per una bona part dels compradors dels seus llibres quan ens deixem endur, tontament, per una sèrie d’apreciacions que ens encolomen amb la televisió de que “no estem capacitats per entendre-ho però ens poden fer un dibuix”, com si no valgués de res la feina del, en aquest cas mitjancer, entre Déu i els homes que fora el  metafòric delineant, que de tot se’n fa ofici i a tots pertany el que és comú… una mica com el “genoma” del que per cert, desque no hi ha Clinton per fer declaracions precisament para la Historia, que no se’n parla (del genoma).

És d’aquesta manera que us vull presentar l’Evangeli de diumenge passat i dia 9 de Juliol:

Evangeli Mt 11,25-30
Sóc benèvol i humil de cor
En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera».

Sant Miquel dels Sants. Festa Major a Vic (Castell de focs, el dilluns següent al 5 de Juliol)

Jo em pensava però que, bé també hi ha una part que li toca, perquè Miquel s’acaba igual que el nom del fill de Hagar -escalva d’Abra(ha)m- que va ser un gran arquer i primogènit d’un poble també molt gran… fins i tot un gran poble: Ismael.

Sant Miquel, anem a pams, va néixer a vic i va morir com a cap (o superior) de l’ordre en la que va ingressar a Valladolid, i era un gran amant de la pregària i de la lectura de l’Evangeli en el dia a dia.

Precisament avui, doncs, l’Evangeli -us el reprodueixo- diu:

Evangeli Mateu 8,28-34
Heu vingut per turmentar els dimonis abans d’hora?
 
En aquell temps, Jesús arribà a l’altra banda del llac, al país dels gadarencs. Des de les coves sepulcrals on vivien, vingueren a trobar-lo dos endimoniats, tan furiosos, que ningú no s’aventurava a passar per aquell camí. Els dos endimoniats cridaven: «Per què us fiqueu amb nosaltres, Fill de Déu? Heu vingut aquí per turmentar-nos abans d’hora?» Un tros lluny hi pasturava un gran ramat de porcs: els dimonis demanaven a Jesús que si els treia els enviés en aquell ramat. Jesús els digué: «Aneu-hi». Els dimonis, així que sortiren dels dos homes, anaren cap als porcs i tot el ramat es precipità muntanya avall fins al llac, on van morir. Els porquers fugiren i anaren al poble, a portar la nova del que els havia passat i del cas dels endimoniats. Tota la gent del poble anà a trobar Jesús i el pregaren que abandonés el seu territori.
 
En parlem a la tarda?
Sí, en parlem. Però cal començar per allò que em sembla que jo mateix he dit alguna vegada i que, també em sembla, s’acostuma a dir de “anem a pams”, “poquito a poquito se llega antes” i “eixint d’una cosa… farem l’altre!” -que deia el meu pare-.
Estic segur que el lector audaç i informat, sobre el tema que m’és de grat tractar, haurà sabut per on anava. El que en tingui només una “vaga” idea serà millor si vol veure on era la meva pretensió de conduir la audiència/quòrum encara que en el moment, per exemple de deixar el post a mig fer no ho sabés ni jo mateix, la qual cosa atribueixo més que a la bojeria (que es podria donar… i no tindria perquè passar res de transcendentalment inoquu) més aviat em sembla que és cosa de la medicació antidepressiva del dematí i del… bé ja us ho he exposat alguna vegada, el “delay” que suposa el pensar i el tenir temps de teclejar-ho.
D’aquí que, només suposo, en principi, si estem(o estàvem abans de que s’inventés la gravadora) acostumats a veure “grandes mentes pensantes”  dictant el seu treball… hi ha qui s’imagina que concebent-lo [i per exemple d’entrada, és a dir, sense un hàbit o costum (una mena de platilla mental que es donaria en haver preconcebut amb una bona estona de temps les diferents entre que punts i a part d’una carta (o missiva) entre que tot un capítol d’un llibre)] i aquí és a on anava: “el roce hace al cariño” i doncs, a còpia de provar-ho anem eixint de coses per fer-ne d’altres i fins i tot podem deixar una mena de substrat que seria el component històric o cronològic (el componenete pseudo-latente que deia aquell a el més calent és a l’aigüera i llegiu-ho!) de les diferents elaboracions, essent cada creació, -si és que els humans podem crear res-, [i ho dic perquè quan era jovenet estava prohibit pensar-ho això de que poguessim crear… ni esdevenint artistes] passa que mentres ho pseudo-creem hehe impregnem, volent o per defecte, i n’és conseqüènia tetradimensional (espai-temps) el nostre devenir (creatiu, i, fins i tot comunicatiu) d’un inevitable com és, component cronològic, i, evolutiu o desenvolupant del nostre “pensament”.
Si hi ha hagut mai un Joan Fuster, que em permeto de dubtar-ho, més que res, perquè el conec per referències a Joan Fuster, referències de Humanitats a la UOC. El conec perquè el van citar en una trobada anual d’apertura dels estudis: “El passat va més de pressa que nosaltres” va dir un senyor de qui no recordo el nom… malgrat que sí el càrrec -i que es veu que bé fins ara mateix o en el seu defecte fins: “no ha de fer gaire temps” doncs després de la cita en aquesta trobada tant desproporcionada, per la importància que tenia i la gent que érem alà presents, va resultar, i ho sé per una estudiant de nova incorporació que ens va comentar una altra d’aquestes trobades anuals d’iniciació als estudis de Humanitats, va resultar deia que, anys més tard doncs, aquest càrrec era ocupat per un senyor que es confondria.
S’havia doncs, entenia jo quan ho va comentar aquella noia de nova incorporació, fet des del seu càrrec, propaganda a si mateix a Joan Fuster. Així va començar com qui no vol la cosa (al més pur estil Josep Guardiola) en citar-se aquella vegada en tant altiva convocatòria vegada perquè Joan Fuster (i no “Josep” com el espòs de Maria) era ell mateix, el director dels estudis de Humanitats de la UOC en aquella ocasió en que a na mi se’m van endur el cotxe de la meva mare mal aparcat per allà a un carrer de l’Avda. Tibidabo, i jo encara ric ara hehe. Així doncs, cal no fer massa escarafalls de la conducta, potser fins i tot immoral, de personatges públics… fins i tot el dels polítics españols ara que he vist el vídeo de moncho borrajo i que volen traure totes les plaques inauguratives que va descubrir el molt honorable llavors senyor Jordi Pujol, i que per cert, no m’extranyaria les fabriqués les noves que s’han de substituir, el fabricant de les estelades que lluïm als nostres balcons els que en tenen, de balcó.
Potser, però va caure en un parany de la subliminitat i ara el seu model, Joan Fuster, perquè van fer fora a n’aquell càrrec perquè el va citar aquell dia que jo hi era a l’Avda.Tibidabo, l’ha reemplaçat. La qual cosa, és cert, cardaria gràcia fins i tot si contempléssim el món de la comicitat i de Man on the moon,i no ens trobéssim immersos en una época en que ja comença a pensar la gent que hi ha poc càstic i poc pagar amb la vida ofenses com les de la Fina Brunet i el seu Comarques… “per donar pas a els titulars” potser perquè, desenganyem-nos ningú li posaria quest nom al seu fill, i doncs: Joan Fuster era un personatge imaginari… una cosa així com Pere IV… el que no sabria definir és si a manera de més d’estar per casa o a manera més global.
A voltes m’és impossible ni tant sols xerrar amb algú perquè la seva ment no és dins el meu cap. Encanvi soc ben capaç d’escoltar i saber perquè m’he enganyat en això.
 Així doncs, i, ara de moment veieu la lectura del dimecres passat dia de sant Miquel i 5 de Juliol:
Lectura primera Gn 21,5.8-20
No pot ser que el fill d’una esclava comparteixi l’herència amb el meu fill Isaac
Lectura del llibre del Gènesi
Abraham tenia cent anys quan li va néixer el fill Isaac. El noi anava creixent: quan va ser deslletat, Abraham ho celebrà amb un gran convit. Sara veié que el fill que l’egípcia Hagar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, i digué a Abraham: «Has de treure de casa l’esclava i el seu fill: no pot ser que el fill d’una esclava comparteixi l’herència amb el meu fill Isaac». L’exigència de Sara desagradà molt a Abraham, que s’estimava el fill, però Déu li digué: «Ni que estimis el noi i l’esclava, no et sàpiga greu de fer el que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom vindrà d’Isaac. Però, del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble».
Abraham es llevà de bon matí, donà pans i un bot d’aigua a Hagar, li posà el nen a l’espatlla i la va acomiadar. Ella se’n va anar errant pel desert de Beer-Sabé. Quan l’aigua que duia s’acabà, deixà el noi sota unes mates i se n’anà un tros lluny, a la distància d’un tret d’arc, per no veure morir el noi; allà s’assegué plorant i sanglotant. Déu escoltà el plor del noi, i un àngel de Déu cridà Hagar des del cel i li digué: «Què tens, Hagar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el noi plorava. Vés, pren-lo i sigues valenta, que jo en faré un gran poble». Llavors Déu li obrí els ulls i veié un pou. Ella hi anà, omplí el bot i donà beure al noi. Déu afavoria el noi, que es va anar fent gran. Vivia al desert i era un bon arquer.
Salm: Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta.

Avui estem a Santa Isabel (de Portugal… al s.XIIIº). Néta de Jaume Primer de Catalunya i Aragó.

Sancta Isabel Regina (1893) - Francisco Vilaça.pngAquest post, com el que he hagut de deixar pendent del a setmana XIIIª també el prepararé, però molt em sembla que Isabel (elisabet) era filla de Constança de Montcada, francesa i Pedro III D’aragó, aquest sí que fill de Jaume Primer… i Cerimoniós o del Punyalet.

Isabel va viure entre els anys 1271 i 1336. La van casar amb un portuguès(1288 any en què molt probablement inicia els seus viatges al Vietnam el senyor Marco Polo)  i quan aquell (el portuguès) va morir i ja havia set reïna va vendre tots els seus “actius” i es va fer franciscana, no sense abans haver aconseguit que el seu fill i el seu gendre fessin les paus.

2017. Diumenge de la XIIIª setmana. Cicle A.

Evangeli Mt 10,37-42

Qui no pren la seva creu, no és bo per venir amb mi.
Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».
Recordo jo ara de Diumenge -és que he estat molt enfeinat-, que el mossèn va dir que el que li semblava a n’ell era que els… la majoria dels cristians ens ha sentim, entre que capacitats entre que desvergonyits per sentir-nos ofesos “quan el Senyor no fa el que nosaltres volem”. És d’aquesta manera que no només hem de saber què és el que vol el Senyor (per exemple dèiem la setmana passada que no cal córrer cap al martiri) sinó que hem de “voler” el que ell vol.
Deixar-nos endur en misticitat, per als que en gaudeixin, envers l’aliment que rebem d’Ell cada dia i per tant, i, simplement, quan més tinguem acumulat més perdrem o deixarem quan el coneguem.
Ahir Dilluns era, per exemple sant Tomàs Apòstol, el que va dir que fins que no el veigués, a Jesús ressucitat no s’ho creuria… que volia veure el seu cos i ficar-li els dit en les seves llagues. Com deien els REM: COnsiderem’ho… Considerem això. Fins a quin punt no fa Tomàs una cosa que ja voldríem passés amb tot això del cas Gürtel i el cas Palau. Per això Tomàs és el patró dels malalts mentals com en Josep.
Aquest servir per a dues coses i una altra que ja semblava evident, i que feia fins i tot de maleducat el dubtar-ne… li era molt de límits a la seva personalitat (la de sant Tomàs).

Avui és sant Ireneu… el seu nom vol dir: “Home-de-pau”

Benvolgudes, el sant d’avui encara és més antic que el d’ahir. És del Segle IIº; i va fer honor al seu nom i va posar pau als seus temps (per comptes del sant d’ahir, el beligerant Ciril d’Alexandria al s.IVº -amb els jueus i els pagans d’aquelles altres terres-).

Però no, no era un home d’escarmientus. Sant Ireneu va ésser també bisbe, de Lió, a França, el que de moment donada l’expansió a tant llunyanes terres de les de Jerusalem (posem pel cas) -i digem que fins a contraordre-, confirmaria… més que confirmar, jo no diria tant! jo diria que ens dona peu a començar-nos a creure el que diu Dan Brown: que Maria Magdalena va, de moment també, fugir a París, amb dos baguls de documentació a l’estil “wikileaks” que devien anar a petar a Amèrica per lo del grup de heavi metal “Judas Priest” des de, i tornem cap a aquí a on érem (s. IIº i IVº d.C), a França  quan Jesús es va entregar, Maria Magdalena, escapolints-se de les disputes, diu en Brown que duent un fill a dintre i que així naixeria una dinastia d’elegits: els “merovíngios” de cabell roig i arrissat potser com a aferrissat i primer creuament de … entre que espècies i races, com a les pel·lícules de les croades i les invasions àrabs mitjavals de “salva el nostro fill”, fruit del benestar i l’estabilitat temporal mentre no arribava la rèplica cristiana, i d’anada i vinguda… però potser eren ber-bers que s’hi afincaven (a París!… a París).

Així doncs el sant a qui he tingut accés era a Lió, França, i era bisbe. Va delegar en sant Feliu que se n’anés a Xàtiva i n’és el sant patró (sant Feliu), tot i que hi ha més d’un dubte -i algun goig (a sant Feliu)- hi ha deia més de un dubte que li enviés Ireneu (el bisbe).

De manera que després que, -i ara canvio de sant-, sant Ireneu, el del segle IIon i no del segle tercer com l’altre, el bisbe de Lió; segurament era un immigrant i que era, el que en tenien les relíquies a Sant-pedor, d’ofici: encomanat del calvegueram.

S’explica fins i tot que va rescatar, de la -se suposa que obscura- construcció, una noia morta a qui un soldat, em sembla que romà, pretenia; i que es veu que va demanar a Ireneu coneixedor de la xarxa de clavegueram doncs, que el guiés cap al nexe on podia ésser morta, perquè, va dir, la noia podria dur unes joies; i, trobant el cadàver, les podria recuperar. El cos de la noia patrícia era com suposava des de dalt a terra el soldat, en un nexe de la xarxa. Arreserat.

Sant Ireneu després que sembla ser no dugués joies, en abandonar-la en tan sinistre lloc el soldat, li va donar sepultura en un lloc on hi havia d’altres  màrtirs, -molt comuns a l’època- amb l’ajuda de un tal… em sembla que Admubi i per això van ésser martiritzats tots dos.

Una altra bona persona, o cristià, els va enterrar també. De menció que el martiri d’Admubi i de Ireneu, va consistir a ésser despecejats (esquarterats) i dipositats en aquell mateix nexe del clavegueram. Les restes entre elles el crani van anar a parar allà (a /Santpadò/) a un convent de nova creació, -de franciscans-, cap al s.XVII i es guardaven en una copa de sis cares. Més tard van ésser dudes a la església parroquial (a principis del s.XX) d’on van, també com tantes altres coses, -que sapiguem en Josep i jo-, al Bages, desaparèixer durant la Guerra Civil.