Referir-se al lliure-pensament, és ésser “liberal”?

No soc capaç ara, i perdoneu, de entreveure (massa) les possibles diferències entre el que a Espanya anomenem (o tenim per ) “un liberal” i el que en puguin tenir en concepte a Europa. Suposo que si ens personem en que “un liberal” espanyol, era majorment un republicà, i que d’aquí va venir la nostra Guerra Civil (i la posterior Dictadura, no ho oblidem) i que a Europa, un lliberal seria un no feixista amb la seva “pròpia ” experiència de la Segona Gran Guerra (IIª G.M.) doncs podem fer el fet.

Em pregunto fins a quin punt s’esdevé un fenomen comú que tots pensem combregant ¿repressivament? amb un seguit de enunciats morals que ens fan despendre, local… o com dirien Delleuze i Guattari: territorialment ponderats (de manera que més a més propers al “desastre” -la Guerra Civil o la IIª G.M.-) i tinguem per tabús determinades conductes i expressions com, com deia aquell mossèn: “anar a matar jueus” o ésser liberal (i per l’altre banda o en oposició)

Personalment, proposo, que hi ha poques maneres de solucionar els grans problemes. Per exemple: Un entès sudamericà, de Venezuela, em va fer arribar una vegada un videu sobre els deportats a camps de concentració nazis. En el videu es deia que aquestes suposades víctimes eren (tots) esquizofrènics. Jo em vaig alterar i li ho vaig comentar al meu psiquiatre: que estava alterat i per què? El meu psiquiatre, llavors, en Miquel Cavalleria i Verdaguer em va dir “Qui és aquest senyor?” (que t’ha passat el videu). Diré que era un bipolar, en Martín Rojas.

No us extranyi doncs que també es digui en el videu referit que antigament, als esquizofrènics se’ls tractava amb tota mena de luxes que potser no tots es podien pagar/costejar: que si clíniques a la muntanya, que si piscines i banys termals… etzètera. Es va acabar “fent-los treballar” que és el que la malaltia els feia defugir més -després es veu que fossi al segle XIX l’etapa de la Humanitat (potser ara m’esvero amb la humanitat, però de ben segur diu un estudi que des de la Edat Mitjana), l’etapa en què més s’havia fet treballar l’estament social, la plebe, més desafavorida, amb jornades laborals desorbitades i desquadraments per edat impensables (o gairebé) avui en dia.

Per tant he arribat a un punt en el que el que es diu “exercir” de català (ho deien els Pets de Constantí) no sigui en realitat “ésser petit burgès”.

Seguiré aviat…

Avui que som a sant Pere… us explicaré el meu primer record.

No és gens arbitrari (escollit a l’atzar) que siguem a sant Pere. És avui. Mireu una vegada, aquí a Manresa, anàvem a caminar amb els del Club Social. Hi havia un païo molt dinàmic, després em vaig assabentar que era d’Olesa de Montserrat; però en aquell moment no ho sabia. Em pensava que era una mena d’allò que al meu poble en dèiem un “ben parit” (de Manresa).

Vam estar xerrant així obertament, dic obertament perquè érem més de dos a la conversa i de cop i volta em va venir bé de demanar-li si coneixia la meva família, la de la meva mare que eren/son de Calders -aquí a tocar-. Tant jo per estúpid -potser- per demanar això… bé! Bueno! si era un benparit… i ell per amagar-se que no era de Manresa i no haver-ho de confessar públicament em va dir així, com a resposta a la pregunta: “No coneixes pas, la família de la meva mare, els Arola? Són de Calders!” Doncs que em va dir: “El teu tiet es deia Pere”. Ara ric quan hi penso (en això que els posin un Pere a totes les famílies) però al mateix moment em va semblar que sí… que els coneixia.

Per tant ja que ara estic a Manresa ho celebrarem amb una memòria (tot i que una vegada el que es va fer famós periodista i mariner mercant abans José María Carrascal que comentava la jornada noticiaria als vespres… em sembla que primer era a Antena Tres) en Carrascal va dir que él no hacia éso: “Escribir sus memorias”.

Doncs a banda de que les meves no les deu voler publicar ningú, i que consti que hi ha hagut des de llavors, fa vint-i-cinc o trenta anys d’això de lo del Carrascal, deia que hi ha hagut molt de destape en tot el que envolta la possibilitat de que “les teves memòries siguin llegides” i doncs escrites, publicades i llençades al mercat amb la popularitat i l’extraordinari reclam que suposa la TV (tothom la veu) doncs que potser li haguem d’agrair el comentari a J.M.Carrascal i que no s’aventurés com sí que ho van fer en Ricard Torquemada (un comentarista radiofònic a Catalunya Ràdio de les transmissions del Barça) o el mateix Andreu Buenafuente que van publicar llibres… si no de memòries, sobre el Barça i els seus viatges quan al 92 va guanyar la Primera Copa d’Europa (això de publicar memòries alegrement era cap al dos mil em sembla, tot i que evidentment es referien a temps anteriors) o les pocasoltades pròpies de treballar a TV3 en l’època en que s’hi gastaven tants diners amb en Mikimoto i el mateix Puyal.

Per tant no cal ara fer escarafalls perquè un es posi a explicar detalls de quan era petit, que per de menudet i per elaborats, segurament en d’altres vegades que s’han comentat, i doncs que s’han pogut contrastar (amb l’audiència, és a dir “contrastar amb la gent a qui ho expliques”) us diré… us comentaré més aviat que el meu primer record és fictici. Vull dir que no en vaig tenir, de més gran i doncs conscient (que als tres anys, de quan és el record) i vam veure el detall que us comentaré en una filmació.

Per mi, i permeteu-me és especialment colpidor aquell dia de no devia tenir més de dotze anys… potser sí o potser no ja havia fet la Primera Comunió doncs que em vaig recordar, certament, però de manera molt vague: per exemple recordo que quan vèiem la filmació el pare em va dir “jo et deia dóna-ho a la mare” (i és que en aquelles filmacions, suposo que es deu dir de “Súper 8” no hi havia sò) però sí que devia entendre màma i el gest assenyalant-la a les imatges.

Doncs bé li havia de donar a la mare una margarita. Una floreta que creixen com una infecció en mig de la gespa quan hi ha camps a la vora… com els botons de sant Joan, o els pixa llits. Vull dir que no era una margarita grossa, tot i que de més grandet amb la Beatriz, la veïna de l’estiu n’havíem desfullat alguna d’aquestes flors bordes tot jugant al “me quiere-no me quiere”. Així que amb el que el pare em donava, la flor borda, vaig anar cap a la mare.

Però, no sé què és el que es veia a la filmació -que un cop visionada el meu pare va destruir-, que la mare “no la va recollir” doncs era tant aixafada per lo de una mena, no sé si llavors ja en tenim coneixement, vull dir als tres anys (de les Misiones Imposibles), que vaig anar cap allà a “màma” amb el puny ferm i fins i tot el braç estirat com una llança.

Diu que, sobretot abans, quan els matrimonis “grans” (de 40 anys cadascun) tenien un fill era que les coses “no anaven bé” i per tant ignoro fins a quin punt -i, el fet que aquell dia al jardí no hi haguera cap dels meus ni germans ni germanes m’ho fa entreveure- doncs que fins a quin punt hauria jo d’haver fet de pal·ladí entre el pares. Entre el meu pare i la meva mare. També m’agradaria podeu-se explicar si bé el meu pare s’hi va atansar ell mateix a donar-li (la ridícula flor) o si la mare va marxar cap a la cuina.

Avui és sant Pere… i sant Pau, (Saule)

Representen a sant Pere, més gran i de cabell platejat; i un, més jove, i, potser no es veu, més fornit Pau (Saule abans de la seva conversió a Damasc)

Avui és sant Pere i sant Pau. Perquè junts? Doncs bé no seria el primer que espetés que “perquè ahir era bervena!” hahah LEs Revetlles són unes festes que es fan a la nit i que precedeixen certes diades. Per exemple la de sant Joan Baptista (quan en celebrem el naixement) i la de sant Pere.

A la missa d’ahir abans d’anar a menjar coca (per sant Pere també n’hi hauria d’haver) podíem llegir el miracle que fa Sant Pera a les portes “del Temple”. Poso el Temple entre cometes perquè de temple només n’hi havia un, a Jerusalem. Alla cada diq que anaven a pregar, Pere i Joan Evangelista es troben el captaire (que també hi és sempre) El captaire els en demana, i ells, Pere li diu: “No ens veus? Et juro que no tenim res, però en nom de Jesucrist et dono el que tinc, Camina!” i l’ajudà a aixecar-se.

El captaire va entrar al temple saltant i ballant i lloant Déu.

A la segona lectura Pau es justifica com a elegit de Déu i ens explica que al cap de tres anys de la seva conversió només va veure precisament Pere (Quefes – a tu et diré Quefes, que vol dir perdra i sobre tu edificaré la meva església” diu que li havia dir Jesucrist) a Damasc. Per tant és un ungit de la divinitat, perquè ell anava a Damasc a “matar jueus”.

L’evangeli d’ahir, sovint li canto a la meva parella: “Emília, m’estimes?” i diu “Sí” i li dic: “doncs pastura les meves ovelles” i riem.

Aquí… anar fent amb les notícies.

Diu que s’ha liat a Londres… amb el moviment “Black Lives Matter” (les vides negres importen) amb 15 detinguts i aldarulls. Jo proposo que tota aquesta, precisament, salubritat en la policia (tots som capaços de veure que el tracte amb els mossos… i si no ho hem experimentat podem veure que els i les mosso d’Esquadra duen guants de pell com les hostesses de vol.)

Doncs bé ara resultarà que ningú s’havia adonat que no era el mateix que et parés antigament la Guàrdia Civil per “fer tortes” i et fessin tocar-te la punta del nas amb els ulls tancats i les dues mans, o que et fessin estar d’empeus amb uns sola cama mentre entre el genoll de l’altre i un pam amb la mà et toquessis també el nas i que quan un n’agafava una de bona li diguessin, els picoletos que “mujeres es lo que más hay”.

Encara que acabés el païo per casar-s’hi. Doncs que era diferent que no pas els infal·libles i exclusivistes controls d’alcoholèmia (que van endagar ells mateixos (la Guàrdia Civil)) de manera que la notícia d’avui, a partir de les 7:30 era que el païo que han matat la policia local dels EUA al Sud del país, home de pell bruna que es veu que, no com han dit a la TVE-1 “estava dormint en un banc” (i ja en parlarem d’això del banc) sinó que estava infringint la llei ja que conduïa begut doncs que s’ha de informar que a partir d’aquest moment, en què t’enxampen al volant sobreeixint la taxa màxima tolerada: ETS UN DELINQÜENT.

És d’aquesta manera que s’entendria tant una certa brusquedat com una crispació dels agents de la llei davant de tot i una certa voluntat d’aquesta mena de moviments internacionalistes o anti-sistema -que no m’extranyaria- d’establir una globalitat al problema de manera que tothom es queixi per tot… per exemple de que el nou fitxatge del R.C.E. Espanyol sigui seguit a la Xina per més televidents que un Barça-R. Madrid a l’Estat.

Suposo que la policia en deu estar farta de que els diguin “assassins de negres” com al Rambo li deien “asesino de ninos” y el “Tú no estabas allí” que li etziba al seu superior. No és el cas, més aviat considero que tot plegat esdevé una mena de despropòsit educatiu.

El que és a dir: La jovenalla aprèn a les escoles i col·legis molt més endavant que quan no n’hi havia i llavors la gent encara no s’ha acostumat, i sol passar que els que controlen i organitzen les “trobades” nocturnes són més grans i no estan al dia.

També pot esdevenir-se que dolgui tant el sentir-se enganyat quan la policia et comunica (als EUA és un delicte molt greu el conduir torrat… gairebé tant com amb les campanyes de la DGT s’està esdevenint en aquest país… jo diré que “tot i els progressos” i malgrat que fins i tot en la Literatura urbana s’eximeixi als protagonistes de “fer el fet” de beure i no es comuniqui tant ufanosament com en les obres americanes (per exemple “Short Cuts” de Raymond Carver on s’explicita cada glop fins al punt de que gairebé entre que te’n vénen ganes entre que tu també te les hagis preses les copes… o que ho estableixis com a rutina quan et facis gran… o el mateix “Vigilante en el Centeno” del hace ya diez años desaparecido J.D. Sallinger que también anima)).

Doncs esclar, es com llevar-te en un cotxe accidentat, poc o molt i adonar-te que no només et fa molt mal el cap sinó que no és un somni i per tant “has de pagar la factura” a n’aquesta colla de vius de les Planxisteries.

Proposo que només ens faltaria dur una arma a la guantera!

Somni del soldat alemany…. d’aquell homenàs!

Hola. El cert és que no recordo com ha anat el somni concretament. Vull dir que ha esta intens, sí.. i que en recordo força -direm- escenes però no sé si en sabré recontruir el fil coductor i arumemtalque hi doni un sentit. Pero no ens espantem: entre que l’he teclejat amb el mòbil i ara que el publico han passat uns dies i n’he pogut parlar amb gent o siguinque “després de tot” un sentit o altre li sabrem trobar segons el que he resolt amb la psicòloga.

Tampoc recordo com ha começat, és el cas de sempre (darrerament)… el que ja vam dir amb tu Gemma que era el més normal: No recordar-ne el principi.

Recordo però que allà a les 20:30 (el somni en qūestió s’ha produit després de la benzodiazepina de le 21:45) i fins a les 00:00… doncs que a les 20:30 tot just havent sopat he somiat amb els pares… amb casa…o sigui que representava que dormia jo al meu antic quarto.

Fins i tot m’he reconegut, passada ja la benzodiazepina o sigui a les 21:45 llargues reaccionant també a segons que dels meus pares (que normalmemt dormien al quarto del costat, del meu llit de Tona.)

Llavors, a passades les 22h, m’he semtit engelosit perquè altres persones que en principi no eren de la família (directe) eren encomanades a baxar al pis de baix de la casa (hi havia una guerra) A baix, on hi havia molt material de subsistència, fards de pells i abrics de totes les talles i, una copiosíssima nevada.

Els encomanats de baixar sortien a veure què volia canviar la gent (de lloc). Tot i que no baixava personalment, com un esperit els veia fer la seva tasca i mentre els nois eren a baix m’he mostrat davant del pare Apte per la tasca.

El pare m’ha encomanat d’anar al cobert del darrera que està a 150mts i hi he anat sol a donar un cop d’ull. Ni hi havia gent remenant ni gens de activitat així que he revisat les infraestructures: Només hi havia la porta de ferro que vam fe al taller pero una de les dues l’havia aixafada una dexarrega de material i l’havia deixada arrugada com un puntal en una mena de “campo de bramante” completament dessert de persones. El puntal sobresortia de la neu. No s’hi veia la valla de ciment i pedres que havia fet el paleta que de petits havíem anat junts al colegit.
He tornat en comptes de per la pissina per la banda limitrofe amb el col•legi: a cal veí, i allà m’emtretenia amb ums trucs tot jugant amb les coses que elmau pare ha considerat bé productius, oportuns o recomanables.

Altra volta a la nit, devia esser ara com un cap de setmana que hi havia amistats de la família Salvams-Arola que es miraven en un aparell d’ultimissima generació un enigma televisiu… teatral o cinematogràfic que jo he pogut seguir de sobte com un esperit que el meu pare havia permès d’estar-s’hi. 3ren senyors de Barcelona.

Es resolia l’assassinat d’una esposa. De fet havia donat lloc, la mort d’aquest dona  la fi de tota una guerra important. Es mostrava com s’havia pogut escapolir de la vigilància de les càmeres de seguretat i sels veia sortint a través de les càmeres del moderníssim aparell… unes altres càmeres ocultes: l’assassí disfressat de motorista femenina prima i la Cicerona vestida de hippie grassa i amb una gram perruca rossa que s’adobava amb el cap enrera. Ambdós lliscaven per unes guies metal•liques també en la abundant nevada.

“Aixís va ser” deia el final de l’enigma resolt

Conque un dia de cada dia havia baixat el meu germà de barcelona i ens disposavem a provar amb el vist i plau i la participació del meu pare el reproductor. Tota anàvem carregats de duros… jo no tant i no em podia mostrar tant deshinibit i hem engegat la màquina que tenia fama d’haverse estat molta anys en una casa de putes se suposa que propera a la nostra casa amb recomanacions del caire: “la maquina dona notícies sinceres i contrastades i el que és més extraordinari també té un magic trobar l’entrallat a les morts repentines (i amb encert) en la literatura universal.

No sé què ha passat que en les presentacions davant el reproductor : Passa que com en pujar a un escenari on tothom deixa de sentir coses sobre ell i ho senten els altres al meu germà li he hagut de posar darrera el seient un troç de tub prim embolcallat ambs un plàstic verd clar (monte) o negre que volia dir que era fill il•legítim i li he deixat com a xacra.

Se m’ha mostrat el meu germà gran -tot i que era de gran més baixet que jo (de jove havia fet gimnasia i barres i anelles i potro i tal)- inconmensurable.

I “achantando” li he hagut d’explicar que jo no l’insultava sinó que li explicava el que esdeia d’ell. Amb aquell tub darrera de la seva cadira.

Hem muntat en un camió-furgoneta perquè era baix i hi havia un soldat alemany molt cepat que s”aguantava amb un rampí. Com un propietari li he pres, el rampí, i des de un racó de la furgoneta m’he posat a observarlo perquè carregat amb l’uniforme i amb la furgoneta en marxa el païo es mataria en alguna maniobra brusca -el que era la intenció del director- i despres de, sol, no poderse arrepenjar ni aquí ni allà on hi havia xicots prims i mal alimentats i amb xancletes qie posaven els seus peus “en los asideros” aquí i allà… el soldat després de passar tots amb la furgoneta pel bam on hi havia els caps dels jueus executats durant la guerra ha agafat una maleta quadrada i ha anat cap a la sala del reproductor… i m’he llevat lentament.

Sóc jo el soldat i el fill il•legitim que em prenc el rampí i ja no puc colir les fulles de la casa que ara s’haa venut?

Aprofitant George Floyd

No és el cas de “Recordando a…” que semblaria tret de un programa setmanal de “famosos”… per cert! -i permetin-me- s’intueix que: de famosos entre que contemporanis a nosaltres o fins i tot a la nostra gent gran, entre que suposadamemt rellevants per a la “nostra” -de l’espai comú-… Història.

Ho dic perquè ningú explica què estava fent en Floyd. Ni si patia en el moment de la detenció un excés etilic -si anava torrat doncs- i/o fins i tot si va insultar algú.

Per exemple que recordi ara jo i tot i que fa molts anys un dia que ens feien fora perquè era tard i vam haver de pixar al carrer ens va dir la policia de Blanes, on havíem anat a passar una setmana al càmping, que “qué?”. “Oh! Sortim del Piramide”

Segons com aquell dia de ara fa vint anys m’haurien pogut matar… la policia… si hagués anat sol per exemple: Sol, torrat i encaparrat.

Us diré que no és fins al moment en què “et fa mal algo” (i no el cap) normalment per un acte de violència: un cop… un forcejeo… exercit per un membre dels cossos de seguretat de l’Estat com els mossos o un membre de la seguretat privada com un exboxejador i fins que no t’hi trobes no ho saps… no saps que ja no tens raó de despotricar i torrarte perquè si… perquè és divemdres o perquè notens diners… i com diu aquell de La Vanguardia… l’Albert Om et converteixes en membre del populatxo (l’home que brama) i no et dediques com per exemple diuen a Madrid (Rosendo al barri de Carabanchel): “Subirse la Cuesta y si aguanta… de un tirón” poden passar aquestes cose

I, a l’instant, en brollà sang i aigua…

Ja us he explicat alguna vegada -ho sé perquè em va cridar l’atenció la meravellositat del detall tècnic i, sobretot en qui es produïa (un capellà i docent)- i, si bé es cert que estracta de una mena de “sentiment” compartit -aquesta meravellositat que us deia-, davant del que se li atribueix una diré: “impepinabilitat” pel que de cert se li consideri a la Ciència -en aquest cas la medicina- de manera que “al más pintado” (per ésser capellà i a na mi mateix m’ha passat “ja us ho deia”) que quan una eminència ens diu que una cosa que semblaria irrellevant, un detall menut, com menudes són les petites coses de l’amor (de tots quatre amors que professaven els grecs) ens obri la percepció a la veracitat de fets que teníem per indubtables.

Així podem deduïr… primerament el caracter de humanitat per tant que “el cuerpo místico” sotmès darrerament -en el moment… la setmana prèvia… a la crucifixió- a una gran tensió: i d’aquí la sang i aigua del fetge.

Podem deduïr el caràcter forense del penetrar el fetge dels moribunds… així en podem despendre que segons el cas es condemnaven innocents com podria ésser la incipiència de psicòpates als que no afectava una suposada tensió d’estar-se al corredor de la mort durant un període i per tant no execrar sang i aigua.

És d’aquesta única manera que el fet de l’acerciorament i el doncs caràcter revelador (i de meravellositat que us deia) de la ciència moderna aporta a tota una generació (post franquista per exemple) en tant que “sortida de l’ou” o d’un periode el qual atorga a la “certitud” de per exemple La Física un caràcter d’indubtabilitat i de acte de fe provist de una “certa” inteligència.

Tot plegat, ho podeu veure, seguint les directrius del abans del Coronavirus (el que per a l’autor esdevé lloable).

Molt cordialment…

I, aquest cap de setmana… La Pentecosta (Pasqua Granada)

Us he fet un dibuix tot ocupant les força hores que… a voltes! haig d’omplir ara pensant en vosaltres (una altra vegada). Allà, al dibuix, miro de representar la Primavera -tot i que a estones fa una calor potser impròpia- ara l’Estació ja està suficientment avançada i els arbres fruiters presenten les seves flors i els horts de les cases de pagès i de caseríos estan a punt per la temporada de la, més pròpiament, cslor i Sol.

Es podran collir, si no s’ha fet ja, les patates, plantades per sant Josep. Es podran plantar els cogombres i els carbassons… els pebrots, els melons i les tomaqueres creixeran per les canyes… bé! els melons al terra.

Jesús serà ja amb nosaltres tot l’any!

28 de maig 2020… una ullada de Sol.

És avui dijous 28 de maig que m’he assabentat per exemple de que les universitats no obriran fins el 15 de septembre… jo espero sincerament -no pot ésser d’una altra manera- espero deia haver pogut sortir regularment del meu particular cas de confinamemt (com a malalt mental i doncs col•lectiu d’alt risc: convisc amb persones de més de seixanta anys).

No seria però fins llavors que per exemple hauria de retornar documemts (llibres) que tinc en servei de préstec. A les biblioteques de la Diputació provincial han renovat els terminis fins a finals de juliol.

Segurament doncs per a abans del quinze de septembre hauré tingut temps de revisar la primera part d’una mena de “obra faraònica” que em suposaria, si s’hi avenen les circumstàncies, em suposarà imprimir tot el blog.

De fet ja ho he començat a fer: he imprimit el que tinc dels anys 2008 i 09 i m’ho he, a més a més, llegit i corregit les faltes i tipografies errònies o mal explicatives.

He de reconèixer que m’ha sorprès…. qui sap si agradablement? La similitud en el meu enraonar d’ara i de llavors. Com deia allà: les construccions perifraàstiques es van desenvilupant en un tarannà que no m’és desconegut, però potser sí que impropi. (Ho dic pequé la responsable de la impressora del Centre on visc m’ha demanat: ¿Qui és aquest? (que escriu).

Despotismes, que no despropòsits, perquè ja m’està bé que la gent noem conegui pel carrer, a part sí que us prometo que… en cas de publicar un llibre us faré arribar l’Editorial així com totee les notícies pertinents que les possibilitats infraestructurals (us escric teclejant en un mòbil) ho permetin.

Ben cordialment i espero que fins d’aquí a poc:

Jo.

8 de Març, Diumenge de la segona setmana de Quaresma

Aquesta segona setmana de Quaresma… la segona setmana de Quaresma, és sempre la de la Transfiguració del Senyor. També es llegeix aquest mateix Evangeli el dia 6 de Agost (Festa Major a Sant Salvador de Guardiola i normalment la mateixa setmana de la Mare de Déu de les Neus).

Esdevé, normalment prou gràfica la transfiguració del cas. Jatsia per similituds amb pel·lícules de Ciència-Ficció, jatsia perquè “Ariel lava más blanco” i aquells terrats plens de llençols blanquíssims o bé per alguna pel·lícula de Hollywood que mostrava en algun altre moment em sembla fins i tot la bardissa morada que no es consumia amb el foc i que té el mateix color que aquelles tanques de sudamèrica que floreixen per Pasqua (per la primera Lluna plena de Primavera)

Què vol dir que el senyor tot i poder “marxar” amb Elies i Moisès triï després de que un núvol resplendent digui “Aquest és el meu fill, en qui m’he complagut, Escolteu-vos-el!” de fer el camí cap a jerusalem (Emaús?) potser fins i tot amb ànims renovats per la presència de legisladors (Moisès) i profetes (Elies).

Si fóssim avui en dia bé diríem que Jesús va rebre la comunió per a fer aquest penós però responsable camí o que li van dur els suministros (Moisès i Elies els hi van dur) de manera que Jesús, amb energies renovades: Ja estava a punt per al tram final del seu Projecte (i el del Pare).

De totes maneres ben poc se’n falta per excloure la idea de les cabanes i el “anar per feina” o el “-Reposar? -És canviar de feina!” Vegem però l’Evangeli de diumenge dia 8 de Març del 2020:

Evangeli Mateu 17,1-9
La seva cara es tornà resplendent com el sol

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.