2017. Setmana XXXIIIª… i diumenge que ve: Crist Rei!

Es tracta del mateix troç de la Vida de Jesús (quan explica aquesta paràbola de l’Evangeli del Diumenge que us dic) el que relaten el: Diumenge de la setmana XXXIIIª que amb la pauta del cicle A, aquest any s’escau en el 19 de Novembre; i, casualment, l’Evangeli d’avui dimarts 22 dia de santa Cecília; patrona dels músics.

Santa Cecília va ésser verge i màrtir. Ho ha dit el mossèn en castellà, que a més anava de vermell i a qui li he txapurrejat després de tot plegat, que ” El Senyor rebi de mans vostres aquest sacrifici, a lloança i glòria dels Seu Nom, i també per al VOSTRA bé i el de tota la VOSTRA santa Església” la qual cosa, a banda de semblar una irreverència, de l’ordre de lo de vestir-se de vermell i no tractar-se d’un apòstol o festa; i és que em sembla que… bé deu ser com lo de Sabadell i Terrassa!-Madrit i València! famós de la Joanna al noucanjosep del blogspot sobre l’olimpisme fulgurant, doncs que si les religioses són del Perú (i posem Sabadell) vaya usted a saber de dónde és el mossèn que se està tratando por depresión, i que cada dia arriba doncs això, cinc minuts tard, i tant tranquil… que: ni li deu anar ni li deu venir… vaya usted a saber de quina altra contrada sudamericana.

Per lo tant si a santa Cecília, ciutadana romana del segle IIIº que va ser finalment decapitada… bé com veureu: ho van provar (de decapitar-la); havia ja enterrat el seu marit i germà. Per tant o molt estranyes són les coses, o segurament, es tractava d’un matrimoni: no, doncs, consumat.

No sembla verge la noia d’aquesta pintura de Reni però, mal que ens pesi, ho ha dit el mossèn. A santa Cecília com us deia van provar de matar-la els emissaris de Marc Aureli, l’Emperador, submergint-la en aigua bullenta i mirant d’ofegar-la amb fum d’una foguera però no hi va haver manera. Llavors van optar per decapitar-la i el botxí ho va provar fins a tres vegades, però en no aconseguir-ho ni a la tercera va fugir (el botxí). Santa Cecília encara va tardar tres dies a morir i mentrestant, i després d’haver hagut d’enterrar cristianament els seu germà i marit (i és aquest el motiu pel que va ésser martiritzada) encara cantava a Déu fins a expirar de manera que ha esdevingut patrona dels músics… com us deia.

És aquest Dimecres doncs que amb sant Lluc retrobem l’evangeli dels tres administradors, que potser, com ja us he dit algun vol va ésser mossèn Pere Devesa qui va dir en un ofici, i em sembla pel què en sé deu ésser del domini públic, Lluc no va conèixer Jesús. Per tant no m’extranya que Lluc si conegui per exemple els bancs i els interessos si, com va apuntar al comentari de un evangeli d’un Diumenge al Full Diocesà, i ho va apuntar el que deu ésser encara ara rector del poble de Tona, ell, que és de Sant Hipòlit (i també rector del santuari de La Gleva: Mossèn Josep Molist Rifà a lluc el van seleccionar entre els quatre (evangelistes) va dir més o menys Mn Josep M.R. perquè tenia coneixements, i era recapitulador, amb: vessant oriental.

Si l’altre dia apareixien no sé on els canvistes i d’això ja us en vaig penjar un dibuix en aquest mateix espai de blog (-Enllaça al quadre dels “canvistes” (anterior)-):

Resultat d'imatges de los cambistas cuadro

1024px-Marinus_Claesz._van_Reymerswaele_001

passa que explica mossèn Jean Hakolimana ara participant del full diocesà del Bisbat de Vic; explica Hakolimana de l’evangeli de sant Mateu que el cinc, el dos i l’ú; son símbols que tesen una implicació molt més visceral, -segons ell exposa-, que el que els mateixos nombres i el seu ordre simbolitzen en un cinc, un dos i un, o en deu, cinc i un, ja siguin talents o milions (o maravedís o ducados… i tinc ganes de fumar!) simbolitzaven, perquè es veu que els originaris evangelis estaven escrits en grec, i els grecs, ves per on! no coneixien els nombres, o al menys no els escrivien; els diferents símbols que precedien les monedes o quantitas entregades als administradors del qui vol collir… i ara que hi penso aquest evangeli ja l’hem comentat, fins i tot aquí mateix, aquest “curs” doncs lo turmentós per al dels plors i el cruixir de dents, fóra que la quantitat administrada no eren cinc i no dos o un… sinó que es compta cinc, dos i Dèu! però quell pobre home que no va ésser finalment convidat al banquet amb el seu “amo” i a qui li van prendre “tot” el que tenia (monetàriament parlant, que és del que ens hem d’entendre… entendre els evangelistes, i jo!) tenia doble “yod” (lletre grega) semblant a la “X” i que és més que els cinc llibres de Moisés(5) o el símbol del temple(2).

Vet aquí el plor i el cruixir de dents a qui li és donada la… posem “la sobirania personal”, i l’enterra durant un any, o la guarda amb un mocador, o “vaya usted a saber!”

Evangeli de sant Mateu 25,14-30 (en el de lluc es correspon els versets de l’11 al 28 del capítol XIXº)

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.
Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».
Amén.
Anuncis

2017. Setmana XXXIIª… Lluci Mestri Plutarc, el gran mentider del Règim

Lucio Mestrio Plutarco, entre d’altres coses una mena de biògraf -i que consti que tot el que diré avui només és per a fer pensar… i donat el meu academicisme manifest no té cap pretensió de postular (la qual cosa per altra part seria encara més malaltissa que les pròpies uposicions que em plantejo des de ahir a la tarda, data en què vaig anar a espetegar a aquest enllaç de Internet:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vides_paral·leles

on, i potser quan llegiu això ja es tracti d’una errata en els enllaços, si feu clic a Resultado de imagenl’enllaç de Licurg, conegut primerament per ésser una mena de visionari o legislador de l’antiga Esparta i que hauria viscut entre els segles VII i VI com “la vida paral·lela” de Numa Pompili, de noms derivats de “llei”(Numa) i “poder sacerdotal”(Pompili) de qui podríem dir se li va escapar havia conegut, Numa Pompili (i se li va escapar a Plutarc) havia conegut Pitàgores, recordareu Pitàgores, del segle V! Nascut a la Jònia, precisament; (i mort a Metaponto (metabo com les amoladores originàriament) i que per tant, bé no posarem tampoc en dubte a Titus Livi; tot plegat per fer esment que el que calia llavors era parafrassejant José María Aznar i Mariano Rajoy, el que calia era “españolizar Catalunya” i no romanizar a los griegos comparant-lo, a la Viquipèdia, en un “Craso error” a un Licurg que havia esset també com l’altre, com el legislador, un rei en aquest cas i de procedència no noble que havia governat esparta cap allà a l’any 220 abans de Crist.

Bé que tots tenim molta feina. Anem a l’Evangeli d’aquest Diumenge passat i de la setmana XXXII en la que vaig anar a missa pels pèls a dos quarts de nou a Crist Rei:

Evangeli Mt 25,1-13
L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».

 

Tot plegat un cert despropòsit si per a quan llegiu això, o bé els de Viquipèdia hagin corregit l’enllaç, o bé abandoni jo , qui ho sap? potser gràcies a vosaltres la meva solitud que fa desestimi el poder del sentiment del ridícul. Cordialment, Joanna

“Ben grosses les filactèries…”. Setmana XXXI. 2017.

Era de llei. I, ho diu el mossèn: és de llei ara, i encara. Ja advertia Malaquies, a la primera lectura d’aquest Diumengè trentaunè del Cicle A, que això es produïa perquè els sacerdots sefardites -entenguem per hebreus– es feien les filactèries  –unes bosses on hi havia retalls dels llibres sagrats, concretament del Pentateuc, i que duien penjades al braç esquerre i al front en la pregària matinal de cada dia–  …es feien les filactèries ben grosses.

El Pentateuc comprèn els cinc primers llibres de la Història Sagrada d’Israel i és acatat per tota la confessió cristiana. Comprèn els llibres de: Génesis (Bereshit [בְּרֵאשִׁית]), Éxodo (Shemot [שְׁמוֹת]), Levítico (Vayikrá [וַיִּקְרָא]), Números (Bemidbar [בְּמִדְבַּר]), Deuteronomio (Devarim [דְּבָרִים]). Veieu-ho, i que llegim a voltes els dies de cada dia a missa. L’unic que no em sona haver llegit… potser només una vegada és el llibre de Leví, que em sembla té alguna cosa a veure amb el germà que no és el més gran de la família, entenguem siusplau, el més adult. Ara doncs, i tot i que ja s’han mort els meus pare també i com el germà que era el gran, en Xavier, en Jordi ocuparia el lloc de l’hereu i jo seria el leví. Posició privilegiada ¿?.

El missatge de l’Evangeli de sant Mateu, que ha dit mossèn Capdevila,  (–a qui doncs certament no vaig matar tal i com us deia que havia somniat–) “És, sant Mateu, l’evangelista de l’Esglesia”, (entesa l’Església com a organisme format per persones, i que per tant han de tenir cura per elles mateixes que el seu grau i poder no els hi faci creure-s’ho i caure en les temptacions del Maligne per ésser-ne doncs objectiu).

És doncs un Evangeli… un fragment que capta una certa “misèria” (de la que ens parla la Emília: “S‘ha acabat(la misèria)!” –diu ella–)  per exemple als seus posts en anglès i a la que jo mateix en feia referència ara fa uns dies al xerrarperxerrar en referència, però només potser, a les crisis cícliques humanes que per perllongades massa en el temps, ¡qui ho sap si per poc denunciades! (com serien els casos de corrupció i les seves responsabilitats) dinamisme humà sobre la necessitat d’exposicions en aquest sentit (dinàmic) de La Paraula de Déu.

Així, amb el que manifesta Jesús s’ha de fer ja des dels temps de Malaquies (recordem s V aC) en ple floreixement de la cultura clàssica grega i que tot just aquesta setmana em disposo a estudiar i ja us en faré un seguiment, segurament implícit; és partir de la premisa doble i unívoca (amb una sol propòsit-fet): “De Pare només en tenim un, el del Cel. De mestre o rabí només tenim a Jesús.” La resta som fills d’un mateix pare i germans i per tant iguals davant Déu i tanta feina fem uns com els altres quan es tornem de cares al Senyor.

Veiem doncs que si la velocitat en el creixement i esgotament dels recursos és un pal de paller per als ecologistes, com ho era el furat de la capa d’Ozó per als meteoròlegs, i, par tant, s’hagi de fer tot el que estigui en les nostres mans per denunciar-ho i fer-ne prendre consciència al tercer Món, la velocitat, deia, implicaria una vida més rica esperem que per a tots i a la que no és que hi tinguem dret, que a voltes el tenir-lo, un dret- el fa prescindible, és que es tracta d’una obligació el recollir les diferents escenes i coneixements desenvolupats a diferents part del món en aquest Oceà Elèctric del que en volguem o no formem part i influim.

Penso i opino que es tracta de un fet cabdal. D’una importància supina. Per exemple en adonar-nos que a l’hora de rebre els Sants Sagraments, Jesús, que serà en tots i cadascun entrarà en nosaltre sempre que ens penedim dels nostres pecats i que aprofitant aquest dinamisme, que Mn Capdevila ha estès a Bisbes, preveres, diaques i laics… fins i tot d’avui en dia, a l’hora de fer efectiva la proclama de humilitat; diré se’ns ha de fer necessària però -potser per necessaria, també-, no hauria de ésser massa ni entrenada o metòdica, ni intel·ligent.

Cal doncs practicar la humilitat del nouvingut. Fins i tot quan el que la majoria pren per referència i s’escolti sigui més nou ja que nosaltres i duguem un temps, no ara, aquestes setmanes; un temps forjant i treballant una remor que envolti fins i tot les nostres families a límits de personificacions i exemples a considerar; sinó que malgrat tot, el més important és el que cadascú hihem d’anar a fer a “les sinagogues”, que és rebre a Nostro Senyor i escoltar la seva Paraula… fins i tot diré que expressar-nos en comunitat, i manifestar-nos els qui en gaudeixin, com a ens social, que seria la família o en el seu defecte el matrimoni però sense mostrar les borles o les campanetes que feien sonar, precisament els sefardites, quan donaven almoïna.

Es tractaria doncs d’un amalgama visceral de fets i sentiments. De velocitats si fem cas al que poèticament, segur, deia Felipe González i Arfonzo Guerra de “las dos velocidades” sobre la necessitat de fer tenir el gaudi determinat a una generació o a una altra i havent “treballat” més o menos. Visquent com es vulgui o bonament es pugui i o amagant-se de determinats assoiments que sembla que, per no ésser públics, puguin ésser desconsiderats de tolerància.

Així, avui que som a sant Zacaries, i encara que no toqui (massa), el nom d’aquest Zecariah significa “Yavhé ha recordado” i que és uns cinquanta anys més antic -i del s.VI a C- que el profeta d’aquesta XXXIena setmana Malaquies (“mi mensajero”), molt més beligerant (també). Però llegiu-ho sisplau:

Lectura primera Profecia de Malaquies 1,14b-2,2b.8-10
Heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat
Jo sóc el rei dels reis, diu el Senyor de l’univers, i tots els pobles reverencien el meu nom. I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom, us trauré el poder de beneir. Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat. Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví, diu el Senyor de l’univers. Per això, jo faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat.
No tenim tots un mateix pare? No ens ha creat el mateix Déu? Per què som deslleials els uns amb els altres i violem així l’aliança dels nostres pares?
Salm responsorial 130,1.2.3
El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses,
o de coses massa altes per a mi.
R. Guardeu-me en pau als vostres braços, Senyor.
Em mantinc en una pau tranquil·la,
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons. R.
Israel espera en el Senyor
ara i per tots els segles. R.
Lectura segona “de la Primera Carta de sant Pau als cristians de Tessalònica 2,7b-9.13
No solament us volíem fer participar de la Bona Nova de Déu,
sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides
Germans, entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills. Així, amb el desig de guanyar-vos, no solament us volíem fer participar de la Bona Nova de Déu, sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar. Ja recordeu, germans, com era el nostre esforç i el nostre cansament: per no ser una càrrega a ningú, treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la Bona Nova de Déu. I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu, recordant que, quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l’acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d’homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.
Al·leluia Mt 23,9a.10b
De Pare, només en teniu un, que és el del cel;
de Guia, només en teniu un, que és el Crist.
Evangeli segons sant Mateu 23,1-12
Diuen i no fan
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui “mestre”. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit».
Resultado de imagen de Everyone who will be filled will be humiliated, but everyone who becomes acquainted will be exalted

Els drets (i deures) fonamentals. Setmana XXX. 2017.

Diumenge passat vaig anar a missa a La Cova (de sant Ignasi) de Manresa. Ja deuen estar a punt, els del seu Centre d’espiritualitat i la Fundació d’iniciar el nou periple que ens ha de dur per l’Ignàgora 2017/18 i que segurament s’encetarà aquest mes de Novembre, com l’any passat.

Fins i tot us diré que, imperdonablement, l’any passat no em vaig assabentar de l’inici del curs de xerrades sobre temes ignacians i també sobre diferents temes entre que urbanístics i d’organització de les ciutats de cares al que ja hem encetat i segle XXI i potser però hauríem de dir… i ignoro jo fins a quin punt desfassada ja, cada any una mica més, Era Digital.

S’han acabat doncs les vaques grasses; les èpoques de màxima rendibilitat dels diferents aparells i productes als que… bé és cert que dediquem no el 50 o 70% de la renda, com acostuma a passar amb el lloc on hem de viure i dormir sota pany, és clar!.

Però sí que una part d’aquells diners que anaven destinats al lleure, com era anar al cinema o a la Disco, hehe… ja no els hi destinem i dediquem entre un cinc i un deu percent del que anem ingressant mensualment, -sempre que es tingui una nòmina-, i de manera encara ara pretesament més indissoluble amb el porvenir… entre un 5 i un 10% a comprar-nos un mòbil.

Són diferentes, dèiem l’altre Dijous a les xerrades del Vida Creixent, que fem al carrer Carrió, diferentes les propostes que… bé jo encara no ho he viscut tot -i tant de bo sí que ho pugui fer i gaudir-… dèiem allà al carrer Carrió, que a cada etapa de la vida es tenen diferentes preocupacions. La qual cosa enllaçaria amb el tema de l’evangeli de la setmana immediatament anterior -a n’aquesta nº XXX- sobre el tema de cenyir-se el cinturó i sobre qui ho faria per tots nosaltres, -i per ells (i elles) ara-, i jo d’aquí uns anyets que, ara que hi penso era el tema de l’Evangeli del mateix dijous de la reunió de Vida Creixent: Dijous 25/10/2017.

La gent gran està atabalada per quan no s’guantarà els pets, que deia avui el mossèn, avui dissabte és sant Carles Borromeu, (fill d’una Medici i nebot d’un sant Pare (de Roma) i protagonista capdavanter del Concili de Trento al segle XVI). És sant Patró dels advocats i n’hi està dedicada l’església gran del convent de les caputxines al carrer Talamanca de la ciutat catalana de Manresa, en el lloc que va veure néixer la mare Serafina, fundadora de l’ordre a tota Espanya.

Resultado de imagen de the right to personal autonomyAixí doncs aquesta màxima en les preocupacions i cavilaments diaris fan del poder-se valdre que deia el meu pare -quan ja no va poder fer-ho-, una condició intrínseca a la gosadia i el valor. Sense anar més lluny iara que estan en boca de tots dir que el dret a l’autonomia, si no ho és hauria de ésser un dret fonamental reconegut a la, potser en d’altres racons del llibre: preciosa Constitució Espanyola i que desborda aquests dies “poderío” en les persones que hi fem cabal i que ens manifestem, normalment, sota el seu auspici i directives.

Per bé que amb aquesta mena de decisions autonomistes que prenem,  -i volem prendre i mantenir… fins i tot és comunament acceptat que volem implementar-,  sovint ens comporti d’oblidar-nos… bé perquè no hi hem comptat,  -com a la taula d’en Bernat…hehe (Bernat Calbó! desaparegut, com tantes d’altres coses en tants altres llocs de la Catalunya central…)-  bé perque hem prioritzat segurament el nostra capteniment propi i propici al nostre… potser orgull i cura de nosaltres mateixos, que fa de determinats aspectes insalubrics, tema de conversa i safareig… també i tristament, de cada dia i no del diumenge a l’hora d’abocar els calerons a la cistella perquè el mossèn no hagi de pagar el llum del seu sou del Patronat o dedicar-els a afers que pel que es percep i deixa entreveure la seva dinàmica, no formen part de les tasques immediates del mossèn. Així a voltes et creues amb un avi que va pixat i no hi pot fer res… i la feina és “a arribar a casa”. Esperem que es canvïi quan arriba a casa -i que no tingui gat-.

 

Evangeli Mateu 22,34-40

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos».

2017. Setmana XXIXª. Setmana Iª de la litúrgia de les hores… en queden quatre fins a la trenta-tres i començarà el nou any litúrgic i el període d’Advent!

Sí, ja us ho he explicat gairebé tot en el títol però és així: D’aquí a aproximadament un mes canviarem d’any i curs litúrgic per endinsar-nos en el periode de l’adveniment del senyor, el Messies, que naixerà la nit del 24 al 25 de desmbre d’enguany.

També celebrarem el canvi d’any astrològic, que podríem celebrar qualsevol dia de l’any, però que s’escaurà, com sempre el 31 del XIIè mes. No penso perdre’m, aquest any tampoc, l’adoració nocturna d’aquell dia a la Seu. Recordo ara, perquè no ho tinc aquí ue demanàvem, l’any passat, i ja us ho portaré a la tarda… ah! No! que a la tarda aniré a veure la Mare de Déu de Fàtima que en el seu itinerari per terres catalanes ahir va ésser a Vic, i aquesta tarda a les vuit serà a l’esglesia de la parròquia de sant Josep, al Poblenou de Manresa. S’estima que a les vuit del vespre per a concelebrar la missa; i, per tant, no serà fins segurament demà o Dimecres que us explicaré què vam demanar per l’Adoració nocturna del Cap d’Any passat i que sí em sembla recordar demanàvem per que el Senyor, i la maredeDéu se’n cuidi, ens concedeixin totes aquelles coses que necessitem i que no sabem demanar.

Serà d’aquesta manera que hem passat un altre any… atrafegat… carregat de trasbalços, és cert! Sobretot aquí a Manresa… i més a La Seu! però estem bé, tenim salut i empenta, els estudis ens van bé. Bé, diguem que tenim encara voluntat per esforçar-nos-hi i el Senyor ens ha procurat uns companys i uns responsables en l’itinerari… si més no comprensius -la qual cosa ja és molt important-, i preocupats per la docència.

Jo per exemple estic estudiant la Grècia antiga. Ja passo per el segle Vè abans de Crist i lluny d’aclaparar-me per el domini del coneixement que allà sembla ser ja es vivia, i posar en dubte la salubritat del coneixement -tal com l’enteníem amb en Josep-, rectifico dels meus posicionaments i encara reacciono al perill de caure en l’abandonament d’un cultiu de la meva ànima i esperit i advoco, sovint, per una fermesa i una decisió estricte, -per a la que espero el Senyor em doni, també, salut encara-, d’afrontar el coneixement i doncs la identitat humanes del nostre troç de Món, i doncs, també de, com a mínim tot el Sistema Solar, i mira que és gran per escapçar-li a la vida un bocí de raó que em faci expressar-me de manera contrastadament prou lúcida per fer-la digne del vostre temps.

Així, la idea del Parlar amb Propietat, esdevingui precisament propi de la meva capacitat d’expressió, i, lluny d’ofendre a intel·ligències supines o supremes, ens aporti comfort mental, serenitat, i descans. Fins i tot com diuen les Hermanas Josefinas de la Caridad: “Dios Padre, Dios Hijo y Dios Espíritu Santo: si la vida, obra y caridad de vuestra sierva _________ os fue acepta y grata, rogamos atendáis a nuestras necesidades y acortad la hora de su glorificación para que sea un destello más de Vuestra gloria. Por cristo nuestro señor”.

Així, humilment i sempre en els àmbits, també que em siguin… si més no , no tant propis com cordials, es facin dignes d’una col·laboració amb els que “s’escolten la paraula de Déu, i la guarden.” -i per castellà que quedi això de “guardar la palabra”

Ara doncs passem al recargolat… bé recargolat no és l’Evangeli d’aquesta setmana XXIXª és la tria que ens fan els mossèns i capellans dels diferents passatges i precisament aquest desitg de servir i lloar i honrar pare i mare, per exemple, i per extensió terra i pàtria, si és que mai n’he tingut prou… i cap! i he pogut oblidar-me’n i soc capaç d’abstreure’m de la consideració que envers mi han tingut les persones que m’envolten… perquè sigui català, o perquè sigui veí o per que coneguin els meus pares o coneixien el meu germà, Xavier… -fóra bo de imaginar-.

per tant, expressar-me comunament en aquesta llengua nostra i d’una manera tant poc apreciable pels qui més se l’estimen i la volen viva, i lluny d’allunyar-me d’ells proposo que donem/paguem al César el que sigui del César, i al Senyor el que és del Senyor i ens pertany a tots (i és nostre):

Evangeli Mateu 22,15-21
¿Retorneu? al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

2017. Setmana XXVIIIª. Cicle A: El vestit de festa…

Molt depresseta perquè tinc una prova d’Avaluació contínua a la UOC:
Evangeli Mateu 22,1-14
Convideu a la festa tothom que trobeu
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

 

I si no era diumenge? Vull dir que lo del vestit de festa a un convit de la casa del rei, per més antiga que fossi la seva casa o Casal, ens ha de motivar sobradament? O, potser trobem més incentiu en un estat nou… en una República? Hehe