Setmana XVª la màgia dels invents… com les sandàlies!

No en tenia ben prou de Mossèn Joan, -i, les seves meravelles- que avui me l’he trobat a dues misses. A les Caputxines del carrer Talamanca on en les misses dominicals substitueix mossèn Mónros -que deu estar de vacances- i, a les dominiques de santa Clara on substitueix entre setmana i tants dies com pot a mossèn Josep Maria Mas i ja venia oficiant, mossèn Joan Aymerich, gairebé cada diumenge des de que hi vaig a quarts d’una.

 

De totes maneres ja no es produeix aquella reacció, -i dic reacció per lo que de química hi trobava jo-, reacció de irritació i derivadament irascible, de ràbia gairebé… de no poder recordar el que ell diu tant bé -quan no fa l’enorme quantitat de suplències que se li vénen a sobre ara a l’estiu-; i, que per a reproduir-vos-les aquí, també el meu espai… si és que hi ha espais d’algú, passava que quan volia posar-me a fer-ne consideració s’havia esvaït la química, i, -suposo que pel de alliberar gas tingui-, de manera que, mai; absolutament mai, he pogut reproduir d’aquelles seves expressions embolcallades amb la màgia de cants i les veus blanques de les monges, juntament amb el cada vegada més proper coneixement per part nostra (meva i d’en Josep) de l’Evangeli… i l’anar a missa cada dia on si bé és cert que sempre sovintegen les “perles” en aquelles paraules de sanst Marc o Mateu… de Lluc o de Joan…-.

És ben cert que l’Evangeli del Diumenge sol esdevenir-se una mena de culminació setmanal… més fins i tot que el dissabte, de manera que si el dissabte és una normal culminació de la setmana litúrgica que es clou; el diumenge és un rependre, normalment meravellosament una mena de discórrer de les imparticions de Jesús a manera d’espurnes que eixeixen del seu caràcter i gloria.

Per als qui ho seguim; no he pogut reproduir mai ni per a mi ni per traslladar-vos-ho en els “nostres” espais,- a voltes com a simple excusa de la meva ambició expositiva i de bona feina-… cap frase de les que proclama Mossèn Joan Aymerich… “en el púlpito” sota la Mare de Déu dels Àngels allà al convent gestionat per monges Dominiques, entre les que hi ha sor Lucía Caram (catal(à)/na de l’any ara en fa tres (d’anys)) …de més de tres paraules.

 

Fins i tot ara que puc engrescar-me en poder reproduir l’Evangeli de Diumenge que tinc a l’abast com si d’un residu sòlid (de la reacció química) es tractés; i que donada la càrrega que ha de suportar mossèn Joan amb misses aquí i allà i totes, -si les ha de dir ell-: a diferents hores del dematí… d’un diumenge… final convencional d’una afeixugada setmana. Doncs que resulta que es dóna que és el que em va sonar millor de tot el que exclamava: (el llegir l’Evangeli! tot com; enamorat! (del que deia)); i a ell també, -perquè va girar fulla i no hi havia res més al darrera-; la lectura de l’Evangeli. És malgrat tot una llàstima que així ens haguem de veure (amb tanta feina pel mig).

 

Demà, i a hores d’aquesta comunicació ja hi hem entrat, astronòmicament, a la jornada de la mare de Déu del Carme; us diré que era a la parròquia de Vic, on van anar a viure els meus pares després de casar-se i tenir el primer fill a l’Arola, -Calders- doncs que a na mi m’hi van fer batejar al cap de setze anys de anar-hi ells a viure i parir la meva mare dues noies i un altre noi que no soc jo, encara, va passar que un cop batejat jo, al cap de sis mesos ja van anar a passar el Nadal a la casa nova de Tona.

 

No he portat mai sandàlies. (Segurament la referància del passatge de l’Evangeli que amb més fervor ens va declamar mossèn Joan a les 8:50 hores d’ahir). El passatge que vaig, jo com tanta altra gent amb qui espero compartir mirades i punts de vista… en tantes ocasions com es pugui!… si que és cert que alguna xancleta sí que me l’havia aconseguit calçar la meva mare.

 

Devien abrigar-me tant els peus de menut en aquella casa on per cada bastiment d’una finestra hi passava un gat amb la cua dreta i on els vidres que de macos feien aigües i prims com eren! Que tinc els dits dels peus tant enganxats que la nansa de les xancletes em feia mal entre els dits primer i segon. La mare tampoc havia dut xancletes però sí com el pare sandàlies… o més ben dit: sabates destapades.

 

Encara ara, quan sento l’evangeli d’avui amb lo de “espolseu-vos la terra de sota els peus (com un acte de denúncia contra els qui no us volen rebre o escoltar)” penso en els jugadors de tennis de terra batuda. Molt concretament, i de manera encuriosida, aquest matí a missa pensava en l’Iván Lendl, de qui deien que s’assemblava al germà que no sóc jo i ara que ja plego i miro d’analitzar els meus pensaments reactius (i reacis ¿encara? a deixar-se anar… com si una llum m’hagués de succionar i apropar-me… més amunt! A l’altar! Hehehe) deia que les reaccions sub- o in- conscients, i de manera que no poden ser, suposo que encara… i perquè tampoc és el propòsit… el d’estar alerta, com de sí gaudir de l’experiència i els cants i el ritual perquè m’importa més que… que el fer volar coloms!

 

Pensava precisament en com ens agrada, de Jesús el Natzarè, senyor nostre, que ens doni alguna clau de pas de realització d’actuació amparada en un seguit de senyals, fins i tot més antics que ell i coneguts per la gent que ha de interpretar el fet de espolsar-se les sandàlies, -sinó no s’explicaria…-, i, ara penso que per la gent de terra ferma hahaha i no una colla de pescadors! d’espolsar-se les sandalies quan algú ni et vol rebre ni et tracta bé però que s’adiu amb una sensació de total enajenament mental i poètic… de qui sap si massa plenitud de l’Esperit Sant i de només l’acostumats a llevar-se més d’hora que un forner! faci, del vi i el pa, quelcom de diferent a la cervesa dels egipcis que van optar per inventar les claus, els panys i les portes i finestres; no per al fred, sinó per a la comuna i malaltissa llavors costum de beure’n tots i tothom i a més no poder o massa, fins arribar a llevar-se l’endemà entre que amb necessitat d’aquelles llavors entre que sense res ja al cobert (o la llar).

 

Segur que havia estat passant, intueix l’Ajuntament de Barcelona; que alguns s’enduien quan els duien a dormir, d’altres segur que ho regalaven abans de ficar-se a la piltra i després no se’n sabien avenir esgotats i extenuats com estaven davant la molt antiga creença que fins i tot quan es dormia per no despertar, a l’altra vida també tindríem necessitat de tantes coses que segurament els cohetanis ens venien i després un cop morts ens robaven… -dic ‘ens’ perquè quan jo tenia pares era burgès- i des prés venien els mateixos aprovisionaments als altres (candidats).

 

Ben de segur que tot això que diuen als estudis en arts de “pintar bodegons era per representar lo efímera que és la vida humana” estarà molt bé com a manera de vendre… però el meu professor de matemàtiques a vuitè de EGB que era químic -i de Vilanova!- fins poc abans de fer fora de casa el seu fill de catorze anys li deia que si volia segons què, “Ja te’l pots/podies pintar a l’oli”.

 

Jo era cap a finals de BUP (tres anyets més tard) simpatitzant en la meva dissortada apreciació i consideració de valors víctima del que els pares dels nens representaven els havien ensenyat, quan tots el que volíem era… en principi cervesa i tall… a “apuntarse un Sugus”.

 

Per tant discrepo que un bodegó representi lo efímer que és la vida. Més aviat és com una mena de internet o era digital… expliquem-nos: El senyor enginyer Nicholas Negroponthe el presentava en una conferència (al MILIA), ens presentaven a la UOC, estudiant Dret: Internet com un llibre que vencia les lleis de la física: Un mateix llibre convenientment (encara que digitalitzat es va començar a dir més tard; i no es parlava en la seva conferència de la feinada que representava el fet de adaptar a les necessitats de format de la Xarxa i que no sabem qui la va pagar/fer/produir i més o menys retribuïdament) “formatejat” o adaptat pot ser llegit per més de dues persones, apurant, alhora. I pot ésser llegit, amb Internet, en el mateix moment a cinc-cents o mil quilòmetres de distància d’on és l’original.

És doncs d’aquesta manera que comprant una ceba i dues pomes teníem enfeinada tota una aula de París a l’Academie i a més d’una ceba i dues pomes, per cinquanta que les representaven en un Lienzo en teniem prop de cent cinquanta cebes i pomes. A més aquestes pintures també podien viatjar per tota Europa, i el Món, i no com fins els abans màximament populars “frescos”que es pintaven sobre la calç de les parets… i, a més, ensenyar com són les seves d’Alacant als ports d’Anglaterra… com ara passaria.

 

Resumir-ho en la “efimeritat” de l’existència humana em sembla d’un gust poc humà… una animalada… una bestiesa més aviat. Però a na mi, i així ho he volgut compartir amb vosaltres, ha resultat ésdevenir-se prou gràfic per a establir aquest paral·lelisme. Gràcies.

pau-navarro-bodegon-ii
Pau Navarro: “Bodegó” (amb vi ranci)

Veiem l’Evangeli d’ahir diumenge:

Lectura primera Am 7,12-15
Vés a profetitzar al meu poble
Lectura de la profecia d’Amós
En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat». Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble”».
Salm responsorial 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8)
Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau al seu poble.
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor,
i doneu-nos la vostra salvació.
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
La fidelitat germinarà de la terra,
i la bondat mirarà des del cel. R.
El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La bondat anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades. R.
Lectura segona Ef 1,3-14
Déu ens elegí en Crist abans de crear el món
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.
Al·leluia Cf. Ef 1,17-18
Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist
il·lumini els ulls del nostre cor
perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.
Evangeli Mc 6,7-13
Jesús comença d’enviar els dotze
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

 

Veiem ara, excepcional el de la missa que ha dit avui Mn Josep Maria sanllehí, i SEGONS SANT MARC

Lectura primera Is 1,10-17
Renteu-vos.
Traieu-me de davant els ulls tot el mal que feu
Lectura del llibre d’Isaïes
«Escolteu la paraula del Senyor, nobles de Sodoma! Sentiu l’oracle del nostre Déu, poble de Gomorra! Què se me’n dóna que m’oferiu tantes víctimes, diu el Senyor. Estic embafat dels anyells que cremeu i del sagí dels xais! La sang dels vedells, dels moltons i dels cabrits no em diu res. Qui us ha demanat mai tot això? Quan em veniu a veure, esteu atropellant els atris del meu temple. No em vingueu més amb ofrenes sense valor, em repugna el perfum dels sacrificis. Diades de lluna nova, repòs festiu, aplecs religiosos, descans i dejunis, ja no els puc sofrir.
Detesto amb tota l’ànima les vostres celebracions de cada mes i les altres solemnitats: se m’han fet pesades, estic cansat d’aguantar-les. Quan esteneu les mans per pregar, aparto els ulls i, per més oracions que feu, no les escolto, perquè teniu les mans tacades de sang. Renteu-vos fins que quedeu nets. Traieu-me de davant els ulls tot el mal que feu. No perjudiqueu els altres, apreneu de fer-los bé. Sigueu justos, defenseu els oprimits, sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes».
Salm responsorial 49,8-9.16bc-17.21 i 23 (R.: 23b)
No és pas pels sacrificis que et reprenc:
sé que no et canses d’oferir holocaustos.
Acceptaré vedells de casa teva
o bocs dels teus ramats?
R. L’home que viu honradament
veurà la salvació de Déu.
Com goses predicar els meus preceptes
i parlar de la meva aliança,
tu que no acceptes els avisos,
i tant se te’n dóna del que et mano? R.
He de callar, mentre fas tot això?
Et pensaves que seria com tu?
Te n’acuso, t’ho retrec a la cara.
El qui m’ofereix accions de gràcies
reconeix la meva glòria.
L’home que viu honradament
veurà la salvació de Déu. R.
Al·leluia Mt 5,10
Feliços els perseguits pel fet de ser justos:
el Regne del cel és per a ells.
Evangeli Mt 10,34-11,1
No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No us penseu que he vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran els mateixos de casa seva.
Qui estima el pare o la mare més que a mi no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els que per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres m’acull a mi, i qui m’acull a mi acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».
Quan Jesús acabà de fer als dotze deixebles aquestes recomanacions, se n’anà a predicar i a ensenyar pels pobles d’aquella regió.

 

 

 

Anuncis

Setmana XIVª (Aprenem el Francès amb el pare Lluís)

No en tenim, a casa, ni faba del que vol dir retrobar-nos. El pare Lluís es fa gran! ha patit un lapsus després de llegir l’Evangeli i en comentar-lo. Si en català, és Mateu (Mt 13, 53-58) i no Marc qui diu que: els seus convilatans “no eren capaços d’acceptar-lo” en Francès era “de reconèixe’l” i es veu que al Txad, un negrito que els el traduïa en Maghori (matxori) va dir que “els gossos” (no el van recionèixer). Perquè es deia aquell negrito “para sus adentros”: “Com pot ésser” que no el reconeguessin al seu poble. Li va cardar gràcia al bo del pare Lluís això.

De fet però la cosa venia d’un altre puesto… i, suposo que d’aquí el lapsus. El pare Lluís havia tirat cap a la dreta en un lío del santoral que s’havia esdevingut, com si del pur estil d’un mercat de peix es tractés, moments després dels laudes i a punt per la missa:

“Que si és sant Agustí”, “Que jo tinc sant Ciril”… que si “els sants martirs de la Xina”. Ha dit el pare Lluís que ara s’hi pot entrar a la Xina a predicar però amb molt de control.

Anem a l’Evangeli de diumenge

Evangeli Mc 6,1-6
Els profetes només són mal rebuts en el seu poble
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Setmanes XIIª i XIIIª

SETMANA XIIª
Lectura primera Is 49,1-6
Abans de néixer, el Senyor em cridà
Lectura del llibre d’Isaïes
Escolteu-me, illes i costes, estigueu atents, pobles llunyans: Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l’ombra de la seva mà, féu de mi una fletxa aguda, em guardà en el seu buirac, i em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu». Jo estava pensant: «M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res». De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa. El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra».
Salm responsorial 138,1-3.13.15 (R. 14a)
Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu,
vós veieu quan m’assec o quan m’aixeco,
descobriu de lluny estant els meus propòsits,
sabeu bé si camino o si reposo,
us són coneguts tots els meus passos.
R. Us dono gràcies
per haver-me fet tan admirable.
Vós heu creat el meu interior,
m’heu teixit en les entranyes de la mare.
Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra. R.
Us era tot jo ben conegut,
res de meu no us passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra. R.
Lectura segona Fets 13,22-26
Abans que vingués el Crist,
Joan va predicar a tot el poble
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquells dies, Pau digué: «Als nostres pares, Déu els donà David per rei i, testimoniant a favor d’ell digué: “M’he fixat en David, fill de Jesè, que és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo”. De la descendència d’ell, tal com ho havia promès, Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús. Abans que vingués ell, Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió. Però Joan, en acabar la seva missió deia: Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham, i també a tots vosaltres que creieu en Déu, ens envia Déu aquest missatge de salvació».
Al·leluia Lc 1,76
A tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins.
Evangeli Lc 1,57-66.80
S’ha de dir Joan
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven. El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen, i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!» Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví: «S’ha de dir Joan». Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava: «Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell. I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.
SETMANA XIIIª
Lectura primera Sa 1,13-15.2,23-24
L’enveja del diable va introduir la mort al món
Lectura del llibre de la Saviesa
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
Salm responsorial 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a)
Amb quin goig us exalço, Senyor.
M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,
i no heu permès que se n’alegrin els enemics.
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,
Quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.
R. Amb quin goig us exalço, Senyor!
Canteu al Senyor, els qui l’estimeu,
enaltiu la seva santedat.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l’endemà són crits de joia. R.
Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;
ajudeu-me, Senyor.
Heu mudat en joia les meves penes,
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.
Lectura segona 2C 8,7.9.13-15
Que allò que us sobra a vosaltres,
compensi el que falta als germans pobres
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava».
Al·leluia 2Tm 1,10b
Jesucrist, el nostre salvador,
ha desposseït la mort del poder que tenia,
i amb la Bona Nova de l’evangeli,
ha fet resplendir la llum de la vida.
Evangeli Mc 5,21-43
Noia, aixeca’t
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Setmana XIª, 2018-Cicle B.

DIUMENGE XI DURANT L’ANY / Cicle B

Lectura primera Ez 17,22-24
Jo faig créixer l’arbre menut
Lectura de la profecia d’Ezequiel
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré».
Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16 (R.: cf. 2a)
És bo de lloar l’Altíssim,
de cantar al vostre nom, Senyor,
de proclamar al matí el vostre amor,
i de nit la vostra fidelitat.
R. És bo de lloar-vos, Senyor.
Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
plantats a la casa del Senyor
creixeran als atris del nostre Déu. R.
Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
per proclamar que el Senyor és recte,
que la meva Roca no coneix la injustícia. R.
Lectura segona 2C 5,6-10
Tant ara que som en el cos, com quan en sortirem,
no ambicionem res més que ser plaents al Senyor
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Al·leluia
La llavor és la paraula de Déu,
el sembrador és el Crist;
tothom qui el troba viurà per sempre.
Evangeli Mc 4,26-34
La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Setmana Desena (Xª)… (en diuen: “de Durant l’Any”)

Aquesta desena setmana de Durant l’Any ha estat, si més no: provocativa.

No ens hem entès amb els mossèns. Sobretot al convent de les HJC on semblava que m’havia (ens havíem tots i totes) de mostrar com una mena de persona deixada de la mà de Déu -que diuen- i, a més per part del nostro pare. Té a veure amb l’Evangeli, és clar i potser fins i tot l’Evangeli que us remeto és de quan es va morir sant Josep, però… Una mica es va donar a entendre que tots allà érem molt ben parits i parides i ens mereixíem per l’article 29 tot un seguit de consideracions, benediccions i ensenyaments com els d’un tigre (ho dic per aquell acudit de “Calvin i Hobbes” en què el tigre li diu al nen: “Oh! es que los tigres ya nacimos enseñados”).

Fins i tot, em vaig girar quan li havia, a la missa de l’altre convent, el de santa Clara, li havia de donar la mà/pau a un home amb camisa blava, (el color dels casualment, ulls dels dos mossèns aquell diumenge) però… és que va ésser una mena de acte reflex.

Em sembla molt poc plaentment, per lo que de plaer té la Mímesi (“el imitar la Natura” és una Tª de Plató, un grec antic) em sembla que encara ara a data de Divendres no he entès el missatge que vaig a repassar tot seguit amb l’ajut del full diocesà on hi ha les lectures i que ara vaig a cercar a l’habitació per tal que tot això no sigui una mena de “sensació personal” i doncs, avui, “privada” com veureu… hehe

 

De fet sembla que s’admet una mena de pecat-per-renúncia de Jesús a la seva pròpia “sang”, la de la seva família (la del seu pare per això potser que us deia de l’article 29). Ojo! por que tiene peligro. Sembla ésser que Jesús tan explicar coses i tant sinceres; i pel que coneixem dels Gesta Committum Barcelonensis de la casa a Ripoll de Guifré el Pilós, certament si posem en dubte que sigui el nostre germà i alhora Fill de Déu… -llavors si Jesús va perdre el seny, una mica com jo-, havia perdut el seny i compartia els raonaments i els pensaments més íntims i que eren propis del seu voltant (per tant s’entén que família i veïns) del que normalemnt podem suposar es posaven en comú fins i tot en aquelles èpoques i ambients, en que pel que se’ns tramet, parlar del Déu de cadascú era el més normal. I això era segurament culpa dels Romans que no s’imposaven el seu i que no va ésser fins molt més tard, amb el catolicisme; mostrat a catalunya bastant primerizamente en la figura de Pere el catòlic pare de Jaume Primer El Conqueridor; de manera que seria -si jo fossi un erudit i un acadèmic també-, a partir de llavors que es torna a dotar de classe als coneixements de Déu i s’amaguen de la “llum pública”.

 

No conec el capítol 3 de sant Marc, però em fa pensar en aquell passatge que diu que Jesús va dir que “havia vingut a calar foc al Món i que la nora s’esbarallarà amb la sogra etzétera… una mena de Revolució -en diríem ara-.

Penso però en el mateix mot Revolució i en les etapes cícliques. Em fa pensar que si els cicles deien a col·legit que duren uns cinquanta anys, i, penso que siguin els anys que siguin… som prou imbècils per adonar-nos-en només uns quants que també fan a casa escrits i comentaris de portes endins i fins i tot també com els Gesta Committum Barcelonensis en llatí i que en benefici propi (i privat!… i doncs no de tota la societat i humanitat) admeten rols de desenvoluapment de les persones en més o menys per exemple modernes… libertàries… insolents o tancades.

Miro de dir que és ben cert que aquesta mena de cicles es donen o no induïdament; potser seria cert, fins i tot, que quan una majoria en pren consciència de que estem vivint un cicle, adopti una actitud de “progrés” i faci una volta o cicle més ràpid i en comptes de 50 anys, a més de que hi hagi una innovació tècnica i social (com la “jenny” (o llançadora volant))Resultat d'imatges de la llançadora volant imatges, una posada en comú de coneixements i tècniques de desinvoltura social això derivi perillosament per a alguns i fins i to s’arruïnin uns quants… perquè no estaven preparats per a la vida moderna… o bé perquè precisament s’han escoltat massa a Jesús o s’hagin posat a fer el hippie cumbaïà, el hippie deixat estar… el “massa” hippie.

 

Recuperar doncs temps enradera i pretendre que no hi hagi, com diu la cançó: ” tiempo que se deba perder/ justificando un retraso”, és, trobo, massa pacifista, massa poc beligerant i fins i tot de supèrba injustícia: Qui no va fer una cosa, no la va fer i no va cumplir; si la fa tant tard i després que uns altres s’hagin vist perjudicats, ha de restituir el mal (si pot): Passa que si no es fan les coses amb franquesa (que deia l’altre dia jo… potser era a l’altre blog, a imaginari collectiu (feu clic aquí)).

A més de la franquesa que implica una sinceritat i una netedat de cor i gravàmens, si no s’actua amb visceralitat i fins i tot amb puresa d’esperit… tant se val que: ens parem a pensar o bé que actuem amb tota la rauxa perquè ja hem fet tard. I molt/massa.

 

Si som insustituïbles, si el senyor ens crida a cadascú pel nostre nom, si “errar es humano y perdonar es divino” de què ens val? …ara que ja no hi són els “responsables”… fins i tot: De què ens valdria maleïr-els-hi els òssos? Pel que n’haig de fer jo dels òssos…

Continuu preferint “desde mis trece” seguir agraint els diferents altres posicionaments d’aquesta gent que diem no van estar a la alçada, i pregar jo perquè Deú els sàpiga perdonar en el cas que això fossi una inoperància més que una incapacitat o un no saber-ho fer… (…o un tema de marbres!) més que un ajusticiament perniciós i malvat… interessat fins i tot diria jo (si fossi mai cert que el meu pare era de Manresa)

Evangeli Mc 3,20-35
Satanàs no pot pas durar
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia
hi anaren per endur-se’l perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d’una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s’ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d’un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.
Després arriba la seva mare amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d’ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

Setmana IXª Dijous després de Santíssima Trinitat era el Dijous de Corpus Christi ara passat al Diumenge.

Una altra vegada mossèn Joan! No tinc ni faba de què va dir que sonava tant i tant bé. Que acompanyat amb les caçons que entonàvem uns no tant bé i els altres més i millor va passar que quedaves meravellat de la grandesa de jesús que la nit:

el vespre abans que a mort fos lliurat/ sabent Jesús el tamps arribat/ ell com ningú mai no hagi estimat/ ens consagrà la seva amistat/

derivava en una situació de llaor i lloança envers qui havia de complir… doncs qui ho sap ara si el que ja deien les escriptures i de les que el propi Jesús n’era esclau i servent doncs… de les escriptures i de Déu que parlà per boca dels profetes… malgrat digui i això us ho dic jo de primeríssima mà… digui en Telm Turmeda que no està escrit enlloc d’aquestes sacrosantes escriptures que al tercer dia hagi de ressucitar dingú.

Penso finalment, que com han dit avui dia vuit de Juny i festivitat, el tercer divendres després de la Pentacosta del Sagrat Cor de Jesús que alguns imprevissors situaràn la llançada a l’esquerra i per tant que travessi el cor per a que aquest sigui traspassat i devalli sobre tots els de fora… devalli la sang i aigua i l’encisadora suculència de l’essència del cor de Crist.

Però no! la llançada és al costat dret i sobre el fetge, com ha sigut tota la vida, i puntualitza més i millor algun altre evangelista que ara… bueno va sí m’ho miraré… ara no surt! no surt relacionat! No us devieu pas pensar que ara vindria jo “a cantar distinto i us ho explicaria, oi?”

Evangeli Joan 19,31-37
Un dels soldats li donà una llançada al costat i en sortí sang i aigua
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte, tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort, no li trencaren les cames sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat i a l’instant en sortí sang i aigua.
En dóna testimoni el qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu.
Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os». I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».

Però, i si ho dubtéssim? doncs que no celebraríem el Sagrat Cor de Jesús tant d’amagatotis home!

davallament_de_la_creu_,de_Rogier_van_der_Weyden 1

Sabeu què? Us ho diré jo… el que em suposi ara tot xerrant i debatent amb les ones electromagnètiques que “devallen” de la pantalla de l’ordinador i que no tenien res a veure amb el Terra.

A Jesús li van traspassar el cor. però Maria no volia que fos dit i va enganyar a Lluc a qui dibuixen pintant-la (a Maria amb el nadó, i calb). I, van ser els partidaris de Roma i els llatinismes que s’havien de preservar de la llengua i cultura gregues per més poc feréstegues i amigues de “lo enfermizo” com tots els borbons i qui es casava entre cosins els qui van transigir a la crueltat del soldat.

És ben cert, i jo ho sé… perimerament si ets mort que tant se valgui si és al cor o el fetge… si no és que te l’has de menjar amb QuYantie com l’Hanníbal Lecter. Segonament, no cal amoinarse perquè ja fossi o no fossi mort quan el van travessar amb la llançada que en rajés sang (i aigua)… deia el mossèn que “s’han donat casos que després d’una gran tensió” i no advoco per una pràctica explicativa de crucificar a tort i a dret i esperar a que sigui o no mort una persona crucificada per veure si en raja sang i aigua o només sang o si el cor s’ha parat, ofegat pel propi pès delsbraços dels que tiba el cos del traspassat (a millor vida) la fan escupir, la sang.

Avui llegia al barri antic de Manresa “STOP manresa 2022: Saint Ignatius go back to the Cave” i jo he deduit que era GET BACK i no GO però no m’he pensat a anar a veure el sant crist de la cova avui que estava la ferida al costat esquerre… i sembla que plourà. O sigui que ja ho sabeu, avui i només avui els sants cristus toquen els altres!

 

Comentaris adversos! Setmana VIIIª de Durant l’Any: Trinidad.

Primer de tot advertir que aquesta setmana que entra es passa de la SetmanaII de la Litúrgia de les Hores, a la SetmanaIV.

Hem celebrat, a la que és vuitena setmana de Durant l’Any, la nogensmenys important festivitat de la Santíssima Trinitat: Déu és una sola substància que inclou  Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant.

Però… no recordo què va dir el mossèn! …Sé que va parlar del colom al Jordà, quan (encara que això no ho va dir) el seu cosí Joan Baptista el batejà i una veu enraonà “Ets el meu fill, en tu m’he complagut” i que us deia d’altres vessants de la litúrgia ha separat en una segona epifania o tercera potser: Recordem, la dels Reïs de l’Orient, on jesús mostrà el seu rostre als dotze dies d’edat, la Epifania de Canaà on va convertir l’aigua en vi i aquesta tercera del colom al Jordà.

El fet que el mossèn que ens deu guardar d’alguna… bé el mossèn fa la seva feina, i si resulta que no és ell el qui ve cada diumenge, ha de semblar que el “titular” faci falta. O bé s’ha de trencar una dinàmica que s’havia assolit i que resulta perillosa, potser: El Paraclet.

De fet però, opto per aquesta seona opció de trencat amb alguna dinàmica que “no sigui convenient per a la salut mental del poble i lògicament sigui eliminat” com el “Banderita tú eres Rosa” de l’Avanti o’Poppolo de la Trinca; i ho dic perquè el quadre escollit per a la Imatge del full diocesà és una obra “rancia” de El Greco (Domenicos Theotopoulos) “La Trinidad” on hi ha un colom, un Déu pare amb una birreta o mitra de bisbe cermioniant i el cos de jesús sense vida com hàbilment va estudiar el pintor.

No seré jo, perquè tampoc fóra segurament ara convenient ni recomanable que resolgués el problema de la Santíssima Trinitat (amb el Paraclet erroni). Per exemple, podríem intuir que la Pedra Negra, i m’ho fan dir a na mí, romangués encesa sense estar incandescent durant anys. Que la veiés fins i tot un Sant Pare i en endur-se-la Mahoma cap a on és ara, a La Meca, i, llegiu a Jean Flori i el que explica al seu llibre “Yihad i guerra santa(…)” de l’any mil, el sant Pare vigatà Gebert d’Orlac i els seus immediats successors que van despuntar en els bel·licismes eclesiàstics.

Ja ho diu en Telm Turmeda al seu llibre “Autobiografía(…)” que li havia dir el mestre Nicolau a Bolònia que si l’església hagués romangut fidel als seus orígens de conformitat, de parar l’altre galta… be potser ara seríem al Carib amb pirates encara ara sarraïns i no ANGLESOS, i Occident encara aniria tres cents anys enrera que Orient. Heus ací la gran tasca de Turmeda i la despiatada guerra psicològica de peces en la Història que faràn de l’antic Islam el “lloable” justicier d’aquelles terres de pirates a través, i fa gràcia, dels petro-Dólares…(hi seguirem pensant)

 

A partir de Dilluns (dia 28) i per un període de fins dimarts (dia 29) ha passat que he pres vi de missa fins a tres vegades. Si bé és cert que me’n vaig quedar sense el passat dissabte que vaig anar a les HJC i després a Les Caputxines, el mossèn no hi era i vam fer una cerimònia Paralitúrgica, llegint les lectures l’Abadessa (i l’evangeli) i convidant-nos a una breu reflexió on no devia estar jo d’humor llavors, -sense vi-, que no puc doncs recordar ara.

Doncs bé, ha resultat que des que no anava els Dilluns a les Josefines, que fa, els dilluns també(dilluns passat hi havia aquell bisbe de Sevilla que us deia… el dia del cuerpo místico) i hi ha el mossèn aquell tant jove que va posar llum sobre el nom de la dona de Cleofàs, i, que evidentment la germana de Maria (segurament Elisabeth, mare de Joan Baptista) no podia doncs dir-se també Maria i un altre mossèn que semblava de mitjana edat i al qui he vist per Manresa acompanyant, per exemple a Jean Hakolimana pel carrer sant andreu.

Ja fa dos dilluns doncs que a les HJC donen vi de missa. Aquest Divendres hi ha d’anar el senyor bisbe, i en principi, vaig pensar que es tractava d’una mena de “preparació de la cleca”, però el dimarts va venir el mossèn argentí… i no hi va haver vi. El dilluns en vaig prendre també a Les Caputxines i també el dimarts, el període que us deia en què he assistit, entre setmana, i, perquè tenia picnic de la residència i dilluns no treballava i dimarts es van mostrar sol·lícits i no tocava anar al Prelaboral, he pres molt vi de missa i he anat a fins dues misses al dia, de entre-setmana.

Tot i això haig de dir que a les Caputxines tenen el libre equivocat i llegiem lectures del Llibre de Jesús, fill de Sira i no per exemple ahir la carta de sant pere que “tan ricamente” esperava el mossèn de sant Salvador de Guardiola i que va dir que, tranquilitzant-me: “no s’ensorrarà pas el món perquè tu llegeixis…(això, ara)”.

Ahir, més concretament, era el segon dia de la lectura, a les caputxines del llibre de Jesús fill de Sira i així li ho vaig comentar al mossèn: “Ahir jo també vaig llegir una altra cosa…. (allà, a les HJC)”. Deia que no hi havia en la cerimònia de Dimarts, l’abadessa Teresa… i la germana Victòria estava molt desmillorada: Es veu que no havia dormit i segurament perquè els de l’Hospital de sant Andreu deuen fer maniobres d’opinió pública, ara que ve el bisbe, que podrien derivar en una irreversible sacrifici en aquest cas de la germana que es trobava més bé de feia temps, es llevava més d’hora i fins no fa gaire anava a buscar el pa fins i tot; però que xerra castellà i no és andalusa; la germana Victòria a qui després d’una breu recuperació (una mena de revifalla) tornem a tenir en una cadira de rodes.

Avui no tinc picnic i no hi podré anar a missa, Haig d’esmorzar! Però miraré de passar-hi a les 7:30 hrs a veure com ha passat la nit. Recordo d’ahir que quan feia tant mala cara, després de missa, on s’havia adormit, li van preguntar, la monja de Mallorca, si “te has tragado la… (hòstia)”.

Avui Dijous, encara que gairebé ja som a Divendres al dematí, vam celebrar, com a últim dia del mes de Maig, el mes de Maria, La Visitació de Maria a la seva PARENTA Elisabeth, que serà la mare de Joan Baptista, i que “es troba en el sisè mes”. Per tant si com diu l’Evangeli s’hi va estar tres mesos va ésser fins que Elisabet va parir.

Elisabet li dirà “Feliç tú, que has cregut” i li dirà que “tant bon punt els meus ulls t’han vist…” o potser era “quan he sentit la teva veu: el nen ha fet un bot dins les meves entranyes”. ¿Era Elisabeth la germana de Maria? La que estava amb l’altra Maria, la dona de Cleofàs i amb maria magdalena i la pròpia mare de déu al peu de la creu de jesús? Si s’estaven “al Peu de la Creu” havia de dir-se Dolors! -la germana de Maria doncs-.  (Us queda clar?)

Encara una altra coseta. El comentari de la visita del senyor bisbe. Avui dissabte que cloem la setmana de l’Evangeli del ull de l’agulla i del camell i del ric que hi ha de passar (més o menys):

No seria… anava a posar just, ètic… fins i tot de bona educació… però posaré recomanable no fer-vos partíceps de l’esdeveniment que us comentava ara fa pocs dies: Ha vingut el senyor Bisbe!

(la germana Victòria potser s’ha mort! Però… i ho dic perquè l’altre dia a les 7:30 ningú no havia encara anat a buscar el pa en aquella casa… ni hi havia, com a senyal: “La verja abierta”)

Avui potser sortirem de dubtes. Divendres doncs, tot corpulent, em vaig presentar a missa a les 7:30 a Crist Rei. Més que res per veure si la setmana que ve encara em toca llegir a na mi… si sant Francesc d’Assís, a qui reso un parenostre cada dia en passar per la seva imatge al carrer de les Escodines té la bondat de protegir-me i voler intercedir perquè em llevi prou encoratjat com per acudir a les misses amb prou temps i preparar les lectures i no oblidar-me’n.

Vam celebrar sant Justí i no santa Laura (tinc una agenda!… sí! De pa sucat amb oli). Recordo de entre que el mossèn entre que el mateix senyor bisbe van explicar, en referir-s’hi (a sant Justí) que era un filòsof que en llegir la “doctrina” o sigui, els Evangelis va decidir que era la única manera – a través de Crist- d’aproximar-se a aquest Déu nostre i es va convertir… i li va costar la vida! perquè els romans el van matar.

Vaig arribar a misses començades, feia la lectura la germana Amalia, la lectura que ja em sabia de la missa de les 7:30 –per si un de cas-. Deia que vaig arribar a lo del senyor bisbe a misses començades perquè acostuma a passar en aquella casa (de les monges Josefines) que per a les ocasions especials ja “tenen” lector que tant bon punt es presenta, com dorm fins tard. Em va semblar correcte, donades les previstes tempestes de no mudar-me (en el sentit de arreglar-se, de posar-se la millor roba que tinc) per veure el bisbe i a més fer una mica tard perquè no hi haguessin suspicàcies ni “mal rotllo” amb el que em pensava es dignaria a llevar-se per lo menys a les set per ésser a les vuit allà a missa.

Total que ens va tocar l’Evangeli de la figuera fulminada: Jesús és al temple i després de discutir amb fariseus i mestres de la llei i comerciants té gana i hi ha una figuera amb unes boniques fulles, atraient i plaent, que com que no era el temps de les figues no en tenia i Jesús li diu que no en farà de figues mai més per ningú. L’endemà Simó Pere li comenta que aquella figuera “que vau maleïr” s’ha assecat i Jesús li proposa que si un home en nom seu, li demana amb tot convenciment al Pare que una muntanya es aboqui dins el mar i ho fa sense cap dubte, el Pare del Cel ho acomplirà.

Avui dissabte he assolit el treball que hauré de fer durant el que queda dels primers vint dies de Juny, i que volia començar amb un dibuix del camell i l’agulla: L’evangeli segons sant Marc de Dilluns passat i dia 28 (de la VIIIª setmana de durant l’any) veiem-ne el verset concret: (Mc 10:25)

25 Le resulta más fácil a un camello pasar por el ojo de una aguja que a un rico entrar en el reino de Dios.

(Mc 11:14)

Entonces le dijo: “¡Que nunca jamás coma nadie fruto de ti!” (…) 21 Pedro, recordándolo, le dice: “¡Rabí, mira!, la higuera que maldijiste está seca.”

El maldijiste també té “miga” i per sucar-hi pa… però ara no és el moment d’entrar en apoteòsi cultural de la mal llet i doncs maleïr res (que després passen coses)

Veiem doncs finalment el tema de l’autorictas de Jesús:

Evangeli Mc 11,27-33
Amb quina autoritat actues així?
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se’n tornà a Jerusalem i, mentre s’estava pel temple, hi anaren els grans sacerdots, els mestres de la llei i els notables del poble i li preguntaven: «Amb quina autoritat actues així? Qui te l’ha donada, aquesta autoritat?» Jesús els respongué: «Us faré una pregunta. Responeu-me-la, i us diré amb quina autoritat actuo. De qui havia rebut Joan la missió de batejar? L’havia rebuda de Déu o era cosa humana? Responeu-me». Ells van pensar: «Si diem que l’havia rebuda de Déu, ens preguntarà per què no el vam creure. Diguem que era cosa humana?» Però això no s’atrevien a dir-ho per por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era un autèntic profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Jesús els contestà: «Doncs jo tampoc no us diré amb quina autoritat actuo així».

El tema de l’autoritat està per desenvolupar en tant que molt més comunament s’ha parlat de l’autoritat del poble i la democràcia com a ideal de justícia (i que no és) Tanmanteix en procediment de la raó no atemptaré contra les cada cop més, ara, (suposades) bases llibertàries i drets fonamentals d’aquella colla de “galifardeus” (Alt oficial reial amb competències judicials i executives a les èpoques medieval i moderna) que ensortint… ensortint d’allà on es ficaven escampaven panacees i miracles del progrés per a qui s’hi estigui (a cavall estant). Per exemple avui dia 2 de Juny a sis mesos exactes vista de l’inici de la celebració d’un altre naixement, el de Jesús amb el: “que comenci l’advent”

Ara doncs que em posaré a fer un fanzine potser que no m’estigui de desenvolupar les aventures de’n Massallarg (i no d’en Massagran) i que no podrà ésser mariner que ja està molt vist i fa català antic.